Si com diu Schiller els romàntics son exiliats que sospiren per una pàtria, aquesta es una definició que s'escau perfectament a Talrich. Emigrat a París molt jove sempre enyora seva terra nadiua: El Vallespir.
Vallespir,
dolç sospir,
quina alegria!
Mon cor somia
que un dia hauré per darrer llit
quatre lloses del teu granit.
Si em nega Déu eixa esperança,
si sota un altre cel de França
mon jorn suprem ha de venir,
de mi conserva est sovenir:
no moriré pas de vellesa,
ai no!, moriré de tristesa,
Vallespir,
dolç sospir!
Pere Talrich
No sé què ho fa que el Canigó desperti nostàlgia quan el saps lluny, és com una fita, una referència.
ResponEliminaM´he de posar al dia amb els teus versos, Glòria;-)
Sempre he viscut al lloc on vaig néixer, però no em costa imaginar l'enyor i la nostàlgia que es poden sentir al trobar-te lluny d'on tens les arrels.
EliminaJa et trobava a faltar, Pais!
quina nostàlgia desprenen aquests versos.... !!
ResponEliminaUna nova descoberta ;)
Independentment de la seva vàlua com a poeta, Talrich , pel que he llegit, sempre es va sentir molt català, i va defendre i difondre la llengua sempre.
EliminaPer això m'agrada recordar-lo