"LES ROSES FRANQUES" de Joan Maragall

Roses lliures fins al final, gronxant-se al mur del jardí fins que el sol les panseixi i el vent les desfulli.

He vist unes roses – d’un vermell pujat,
D’un vermell negrós, - d’un vermell morat.
Penjaven gronxant-se – del mur d’un jardí:
Ningú les pot heure, - no es poden collir.

Són les roses lliures – de la servitud:
Són les roses franques, - no paguen tribut.
Ni de baix s’abasten – ni de dalt estant:
El gipó ni el gerro – no s’en gaudiran.

Brillar al sol veuran-les – des de lluny la gent,
Donaran la flaire – al bon grat del vent;
Mes cap mà atrevida – les apomarà
Ni alenada humana – les mustigarà.

No com les flors altres, - són de qui les vol:
Són lliures, són pures, - són del vent i el sol.
Passaran la vida – gronxant-se i rient,
I abrusades se les emportarà el vent.

                                       Joan Maragall