divendres, 3 de juny de 2011

"DESOLACIÓ" de Joan Alcover


El poeta mallorquí, al que la vida no li va estalviar desgracies, acaba aquest sonet tan trist amb unes paraules que  fan estremir...


Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.


Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sense entranyes, que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.


I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m'aida a esperar l'hora de caure un sol conhort.


Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca;
sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort.
                     
                               Joan Alcover

14 comentaris:

  1. Quan feia COU el professor ens va explicar el significat d´aquest poema, tocava llegir el Capaltard. Em va quedar per sempre més la imatge de tristesa i desesperació resignada.
    Els darrers dos versos són per fer pensar...tan diferent de la balanguera!

    Bona setmana Glòria!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja recordo que a "La Reliquia" vam comentar la dissortada vida del poeta i com va marcar la seva obra.
      La pròxima vegada posaré la Balanguera, que tot i que parla de la Parca però no em sembla tan trista.
      Bona setmana, Pais!

      Elimina
  2. Quan el vaig recitar a COU, el professor es va quedar en silenci, després de sentir-me. I després em va posar un 9.
    El trobo tristíssim, però molt noble per com expressa la metàfora de la seva vida. I sempre em fa plorar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una metàfora de la seva vida, de la seva tristesa...
      Un poema d'una bellesa colpidora. Recitat amb sentiment pot fer plorar, ja ho crec.

      Elimina
  3. Per cert, la meva padrina literària, la Fina Vidal
    http://trbolatzur.blogspot.com.es/2009/03/josefina-vidal-i-morera-sensibilitat.html
    també va perdre el marit i la filla, i els poemes que escriu són tristos, però resignats i bells. Per tant, universals.
    Un petó.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La conec! bé no personalment, eh!
      Tinc un poemari d'ella que es titula "Con dues veles blanques" també corprenedor. I bellíssim.

      Elimina
  4. Un poema trist però molt bell...que fa honor al títol, ja que expressa molt bé l'estat de desolació...
    Petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És cert! Una tristesa serena, resignada, però no per això menys dolorosa i punyent.
      Petons!!!

      Elimina
  5. És trist. Però és preciós. Un bon reflex del que va ser la vida del mallorquí.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No va tenir una vida gens feliç, certament, però la seva poesia exquisida és potser com una catarsi de tant dolor.
      M'alegra la teva visita, Porquet!

      Elimina