Es un poema tan trist, tan sentit... Tenir que fugir del lloc on hi tens la vida deu ser una cosa terrible. I el poeta ho explica tan bé!
Quan llegeixo aquesta poesia m'emociono. Especialment avui, que fa anys que ens va deixar Joan Oliver... Aquí el teniu llegint el poema al Price. Carn de gallina.
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).
Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna , que l'esguerra.
Abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
«Com el Vallés no hi ha res.»
Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la plana un tenderol
que batega com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita,
i una pàtria tan petita
que la somnio completa.
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).
Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna , que l'esguerra.
Abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
«Com el Vallés no hi ha res.»
Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la plana un tenderol
que batega com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita,
i una pàtria tan petita
que la somnio completa.
Pere Quart
També a mi m'emociona, des de que el vaig descobrir. I em recorda el meu pare que va fugir amb molts milers, als qui van tancar amb filferros a les platges d'Argelers. I va tallar-los una nit, amb les alicates universals que duia al fons de la motxilla. I retornà a la pàtria per retrobar la família. La pàtria ja no la va trobar.
ResponEliminaPere, no em puc ni imaginar les doloroses vivències de qui es va tenir d'exiliar. Ni la tristesa de qui va tornar i ja no va trobar la pàtria. O dels que ja mai van poder tornar...
ResponEliminaGràcies per la visita. I fins un altre, espero.
Glòria
Gràcies, Gloria.
EliminaNo havia tornat a apassar per aquí. Han passat moltes coses, mentre estant.
Tornaré a visitar-te. Però ara vull oferir-te una troballa meva, que haig de ventar-la abans no es colgui.
https://poemesdispersosppc.blogspot.com/
Una recitació ben emotiva.
ResponEliminaUn detall que no m'ha passat per alt, els oients no esperaven al final per aplaudir, uns quants cops interrompen amb sonores ovacions.
Era l'any 70, esperàvem molt. Seguim esperant.
EliminaUn magnífic poema. No havia vist el vídeo i, com diu en Rafael, recitació emotiva. (només coneixia la versió cantada d'en Llach)
ResponEliminaHaver de marxar i deixar-ho TOT ha de ser molt dolorós i, és igual quin sigui el motiu, guerra o gana.
Jo el trobo emocionant, i recitat pel poeta té un valor afegit. Emigrar ha de ser duríssim!
EliminaNomés que he vist el teu títol a la barra lateral, Glòria, he pensat que et parlaria del Price. No puc llegir ni sentit aquest poema sense recordar Pere Quart recitant-lo. El recital de poesia del Price va ser una de les coses més emocionants que he viscut. (Ho dic en singular, però crec recordar que n'hi va haver més d'un.
ResponEliminaAra me'l torno a mirar... jo hi era... i el meu pare també havia viscut l'exili...
Pell de gallina és poc...
Aquest en concret, el del video, i van participar 16 poetes de la categoria de Bartra, Palau i Fabre, Espriu...
EliminaNena, quin privilegi haver-ho viscut!
El que ara he vist (i allà érem massa lluny per veure-ho) és que hi ha un moment que Pere Quart s'emociona...
ResponEliminaL'any 70 era l'any que em vaig casar, tenia 18 anys... i encara estem així (que diria Jp)
Gràcies, Glòria, per les emocions.
Si, es veu clarament que Oliver està emocionat, no m'estranya.
Elimina42 anyets, casi rés...i seguim així de malament.
L'emoció és compartida, Carme. Pell de gallina
Amb la veu trencada, de tan sincera i emotiva que li va sortir. Em porta molts de records, i em confirma en la desesperança que hauríem de voler deixar enrere. Podrem?
ResponEliminaLa pregunta del milió: Podrem?
EliminaEspero, confio, desitjo que SI!
Un poema molt emotiu, d'amor a la nostra terra, a la qual es veu obligat d'abandonar...Jo l'havia vist alguna vegada, ja quan era molt gran i tenia un aspecte d'avi venerable...
ResponEliminaÉs un poema preciós, pot ser no pel valor literari o de composició poètica, sinó perquè està escrit amb el sentiment a flor de pell.
ResponEliminaL'Oliver, pel que diuen, era tot un caràcter.