En aquest poema, Margall està influït pel Romanticisme alemany - en aquella època traduïa a Goethe - i evoca elements de la lírica medieval.
De joies vull cobrir ta cabellera,
el teu coll i el teu pit, braços i mans,
en memòria de totes les carícies
que vagi fent-te i t’hagi fet abans.
Com a pluja els joiells damunt tos membres,
també com pluja els besos meus d’amor:
dessota cada bes vull que s’encengui
com un astre una nova resplendor.
Un joiell cada bes, que resplendeixi,
nit serena, lo noble del teu cos:
pro després el gran jorn, després el dia:
l’esposa sens joiells, tota a l’espòs.
Joan Maragall
Pintura de Dante G.Rossetti
Caram, els dos darrers versos...
ResponEliminaEra un home apassionat, el poeta!
EliminaGracies per la visita, Noves flors, i pel comentari.
Tens un bloc magnific!
Nua de joies, vestida de petons...no hi ha millor vestit;-)
ResponElimina(els darrers versos també m´han atrapat)
Si, un vestit que sempre agrada de lluir... ;)
EliminaPetonets!
Si que ho és de romàntic i per no repetir-me, si hi ha carícies i petons, no fan pas falta els joiells...
ResponEliminaBona nit.
Si que és romàntica, si. Si prefereixes els petons a les joies ets una romàntica del tot!
ResponEliminaJo també, però. :)
Jo... és que això de les joies... no va pas amb mi! :)
ResponEliminaT'estimes més els petons i les carícies, oi?
ResponEliminaDoncs que no ens en faltin mai!
Petonets. :)