El poeta elogia la parla popular, la bellesa del llenguatge senzill, del poble. I li dedica un poema.
Me gustan las palabras de la gente.
Parece que se tocan, que se palpan.
Los libros, no; las páginas se mueven
como fantasmas.
Pero mi gente dice cosas formidables,
que hacen temblar a la gramática.
¡Cuánto de cortar la frase,
cuánta de la voz bordada!
Da vergüenza encender una cerilla,
quiero decir un verso en una página,
ante estos hombres de anchas sílabas,
que almuerzan con pedazos de palabras.
Recuerdo que, una tarde,
en una estación de Almadén, una anciana
sentencio despacio: -"Si, si; pero el cielo y el infierno
está aquí." Y lo clavó.
con esa n que faltaba.
Blas de Otero
Per escriure és tant important saber escoltar-nos i escoltar la gent del carrer!
ResponEliminaQuants anys feia que no llegia res de Blas de Otero!!!! :)
Bona nit, Glòria!
Blas de Otero està molt encertat en aquest poema.
EliminaEl final és rodó!
Quan els poetes escriuen de la manera que no es parla, intentant ser més que... es quan es fan indesxifrables i quan els seus poemes perden sentit. En tot cas ho dic per mi que, em costen d’entendre o simplement no els entenc.
ResponEliminaTens molta raó. Hi ha vegades que és fa una poesia tan críptica que no saps ben be que t'estan dient... a mi també em passa.
EliminaNo sempre m'agraden aquestes "innovacions" :-(
Com et deia ahir a casa meva, aquest final el trobo deliciós!
ResponEliminaHa, ha, ha. Si ja ho he vist a casa teva.
ResponEliminaGracies, per tornar a deixar-ne constància.
Bona nit, bonica!