divendres, 27 de maig de 2011

"PLUS ULTRA" de Jacint Verdaguer

Mossèn Cinto, corprès per la immensitat  de l'univers dialoga amb la estrelleta...

                                       Estello fai-te clara car cerque moun camin.

Allà d'allà de l'espai
he vist somriure una estrella
perduda en lo front del cel
com espiga en temps de sega,
com al pregon de l'afrau
una efímera lluerna.
   - Estrelleta - jo li he dit-,
de la mar cerúlia gemma,
de les flors de l'alt verger
series tu la darrera?
   -No só la darrera, no;
no só més que una llanterna
de la porta del jardí
que creies tu la frontera.
És sols lo començament
lo que prenies per terme.
L'univers és infinit,
pertot acaba i comença,
i ençà, enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta,
i a on tu veus lo desert
eixams de mons formiguegen.
Dels camins de l'infinit
són los mons la polsinera
que puja i baixa a sos peus
quan Jehovà s'hi passeja.

                         Jacint Verdaguer

6 comentaris:

  1. Aquest sí que m’ha agradat.
    Mirar el cel les nits estrellades incita al diàleg amb el desconegut i a preguntar-se moltes coses. No és estrany quedar corprès i meravellat davant tanta bellesa.

    Bona setmana.

    ResponElimina
  2. Parlar amb les estrelles... això sí que és un poeta!

    ResponElimina
  3. Ben cert,Quadern. I és una de les coses que trobo a faltar.
    Una nit estrellada, o amb una lluna ben rodona és de les coses més boniques que conec.

    ResponElimina
  4. Si, Carme. Parlar amb les estrelles és poesia pura. I si elles et contesten això ja es màgic!

    ResponElimina
  5. Aquest poema és molt maco. Aquí teniu un enllaç de la versió musicada que en va fer el Roger Mas, cantautor solsoní: http://www.youtube.com/watch?v=KbBvORETqgQ
    A mi m'agrada molt!

    ResponElimina
  6. Hola, Núria. He escoltat la versió musicada que em recomanaves i m'ha agradat molt!
    Ja coneixia el Roger Mas de la vegada que me'l vas descobrir amb el poema de Verdaguer.
    Gracies!

    ResponElimina