Aquest poema és un model clar d’obra surrealista, amb un llenguatge elaborat i evocador. Talment un conjur de bruixes.
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample girasol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era,
Em vesteixo d’home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era.
Al bassal de sota l’era,
Em vesteixo d’home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
–O la lluna que s’afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina.
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
–O la lluna que s’afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina.
J. V. Foix
"On he deixat les claus..."
Té tanta música i tantes imatges aquest poema, que va sol. No cal ni entendre´l.
ResponEliminaTan "cul blanc" i tan posat el senyor Foix i resulta que també plantava banderes ;-)
( els culs blancs eren els senyors de Barcelona vestits amb "trajes" de fil blanc impolut que estiuejaven a la nostra costa. Aquest era el nom o malnom que els posaven els autòctons)
A mi em passa igual, quan dormo ho veig tot tan clar ... No sé que seria de la meva vida sense poder somiar i imaginar, o la de qualsevol ésser humà.
ResponEliminaCoincideixo amb país, és un poema molt plàstic, ple de formes i colors, amb una fragància intensa a llibertat. Suposo, que la majoria de la seva època, els seus coetànies, traspuaven aquesta fragància per l'opressió que van viure.
Quina gracia això dels culs blancs (jo que m'ho imagino tot, tot ... vull parar aquesta imatgE)
ResponEliminaRealment és un poema ben surrealista, però el dringar de tot ell m'encanta!
ResponEliminaSi, Pais, és que entendre'l ja seria més complicat! Més val gaudir-lo i prou.
ResponEliminaAixò dels culs blancs no ho sabia. Camacus, pixapins, de Can Fanga, si, però aquesta és nova. El que s'arriba ha aprendre blogejant!
Gracies!
Hola, Fàtima! Veig que a tu et funciona "consultar amb el coixí" les coses. És molt bon sistema per veure-ho tot "més clar".
ResponEliminaEls poemes de Foix tenen un llenguatge molt peculiar, fa servir paraules molt rebuscades, però aconsegueix un ritme i uns colors fascinants.
Ah,i pensa amb un altra cosa! he,he...
Ni cap, ni peus, Porquet.
ResponEliminaPerò és un poema que "enganxa".