" CANCÓ " de Miquel Martí i Pol

 El 11 de novembre del 2003 va morir el poeta. El recordem amb un poema fresc i vital, on parla d'una vida i una mort que somnia, però que la malaltia va fer inabastable. Ho canten els Strombers

Voldria tenir un llagut

i una casa a la muntanya;

poder encendre un flam al vent

i un altre flam a la calma;

de dia estimar muller

i de nit les dones d'aigua. 

Voldria ser tan divers,
         tan lliure i divers com l'aire,
   conèixer tots els camins
    i jeure en totes les cales.

Voldria esbrinar els secrets

de les cambres de les dames

i estimar-les totes, fins

les que fossin maridades,

i morir, de mort suau,

un dimecres a la tarda.

                 M. Martí i Pol  
                 "L'arrel i l'escorça"

" MATÍ " de Marià Manent

Deliciós poema d'un Marià Manent enamorat.

Ets eixida del son com el mar. Tota humida,
somriu encar la boca als somnis, dolçament.
Brilla el sol a les herbes, però tu veus l'argent
de la lluna, entre l'aigua adormida.

Una llum de maragda mig emboira els teus ulls;
té perfums d'aquell mar ta delicada argila;
i dus una gran perla pàl.lida sota els rulls,
ondulats com una alga tranquil.la.

                                        Marià Manent



Pintura: Janos Vaszary

"LA LLET BLANCA DE LA LLUNA" de Mercè Rodoreda

Un poema de Mercè Rodoreda, tan brillant escrivint novel-las com fent poesia. Aquest l'ha musicat Xavi Múrcia.

La llet blanca de la lluna
me la bec a poc a poc.
Devoro flors d'una a una,
entaulada, com per joc.

D'enveja, un núvol s'esberla.
Gotes de color de perla
m'esquitxen nas i cabells.

I me'n vaig. Poso la lleva 
i em tanco dintre la meva
illa dels lliris vermells. 

Mercè Rodoreda

"Agonia de llum" 

 

" EL PERDEDOR " de Charles Bukowski

Genial...

Y el siguiente recuerdo es que estoy sobre una mesa,
todos se han marchado:  el más valiente
bajo los focos, amenazante, tumbándome a golpes....
y después un tipo asqueroso de pie, fumado un puro:

“ Chico, tú no sabes pelear”  me dijo.
y  yo me levanté y le lancé de un golpe por encima
de una silla.

fue  como una escena de película y
allí quedó sobre su enorme trasero diciendo
sin cesar  “Dios mío, Dios mío, pero ¿qué es lo que
te ocurre?”  y yo me levanté y me vestí,
las manos aún vendadas, y al llegar a casa
me arranqué las vendas de las manos y
escribí mi primer poema,
y no he dejado de pelear
desde entonces.

                            Charles Bukowski

" LA FLOR DE L'ALOC " de Joaquim Ruyra

La tardor avança, però per la Natura tot va seguint el ritme vital. Quan unes flors acaben, en de neixen noves.

La flor d'aloc morada

per la tardor se bada

quan perd el sol sa força u el fred esblaima el cel

Neix quan en monts i planes

són mortes ses germanes,

quan plora trist novembre ses llàgrimes de gel.

L'enfredorida abella

que a obrar-la s'aparella

la música ha perduda del seu volar d'estiu.

La fulla seca passa,

gemint, per sota l'arbre del qual fou membre viu.

L'herba tremola tota.

El vent xiscla i sanglota.

Somriu sols la floreta d'aloc, el sol mirant,

com òrfena qui, en terra

que despoblà la guerra,

per les amors sospira d'un bell i fred amant.

La flor d'aloc morada

per la tardor se bada

quan perd el sol sa força u el fred esblaima el cel

Neix quan en monts i planes

són mortes ses germanes,

quan plora trist novembre ses llàgrimes de gel.

                                         Joaquim Ruyra

" PRESÈNCIA DE LA MORT " de Clementina Arderiu

Del matrimoni de Clementina Arderiu amb Carles Riba van néixer quatre fills, el més menut, en Francesc, morirà sent molt petit, d'aquest fet deixa constància amb un poema extraordinari.

Dóna bo la llum:
dintre de la cambra,
tot el verd i el rosa
jugaven a fet.
Manyac entra el sol
de les deu tocades.
D' esperança l' aire
duia penjarolls,
que de Sant Joan
era la vigília,
i jo n'era tota
bandera d' estiu.
Somrigué l' infant
a l' adéu del pare
i entre roba càndida
restava tranquil.
I ella va venir...
La cambra vibrava;
ja tota em prenia
el trast matinal.
I ella va venir,
callada, insensible.
I jo no la veia
colpir el meu infant.
Entre tanta llum,
qui l' endevinava?
Fou la galta pàl·lida
que em digué la mort.

          Clementina Arderiu

*" LA MUERTE BELLA " de Juan Ramón Jiménez

Podem acceptar la mort com una evolució natural a la que ens porta la vida? De que serveix rebel·lar-se.

¿Que me vas a doler, muerte?
¿Es que no duele la vida?
¿Porqué he de ser más osado
para el vivir exterior
que para el hondo morir?

La tierra ¿qué es que no el aire?
¿Porqué nos ha de asfixiar,
porqué nos ha de cegar,
porqué nos ha de aplastar,
porqué nos ha de callar?

¿Porqué morir ha de ser
lo que decimos morir,
y vivir sólo vivir,
lo que callamos vivir?

¿Porqué el morir verdadero
(lo que callamos morir)
no ha de ser dulce y suave
como el vivir verdadero
(lo que decimos vivir?)

               Juan Ramón Jiménez

" LA MORT I EL JOVE " de Màrius Torres

En aquestes dates compartirem tres poemes que parlen de la Mort. Una mort anunciada, la mort acceptada com un fet natural i una mare que ha perdut un fill.
Avui un poema de Màrius Torres, d'una gran bellesa i serenitat.  Miquel Àngel Tena ha musicat alguns dels poemes de Torres.

Mai una boca ardent no assedegà la febre
com la meva, esperant respirar pel teu pit.
Mai no foren tan grans uns ulls en la tenebra
com ara els meus, Amarga, que et miren fit a fit!

Res, mai, ni l’invencible engany de l’esperança,
no em feia tremolar davant de l’infinit.

Però ara el teu fred fa comprendre, enfonsant-se,
quina cosa tan fràgil és torna un esperit.

Morir... Si almenys pogués arrabassar i endur-me
tot el que he malgastat, vivint entre la xurma,
d’amor, d’ambicions, de treballs, d’ideals!

Pesa poc la meva ànima, nua en ella mateixa.

 
¿No li serà comptat el pes d’allò que deixa
vivent, entre les vostres mans de foc, Immortals?

                                  Màrius Torres

                                                   Setembre 1936  

Pintura de Berdell

" UVAS, GRANADAS, DÁTILES..." de Miguel Hernández

En un dia com avui de l'any 1910 va néixer Miguel  Hernández. Un merescut record al gran i infortunat poeta amb un poema que ens parla de la tardor.

      

 

Uvas, granadas, dátiles,

doradas, rojas, rojos,

hierbabuena del alma,

azafrán de los poros.

Uvas como tu frente,
uvas como tus ojos.
Granadas con la herida
de tu florido asombro,
dátiles con tu esbelta
ternura sin retorno,
azafrán, hierbabuena
llueve a grandes chorros
sobre la mesa pobre,
gastada, del otoño,
muerto que te derramas
muerto que yo conozco,
muerto frutal, caído
con octubre en los hombros.

                 Miguel Hernández

                 

" HA FLORIT UNA DALIA " de Maria Oleart

En ocasions els esforços són tan inútils que no val la pena fer-los.

Ha florit una dàlia
de color lila
de cara a la paret.
Haig de girar-la
si vull veure-la. 

No crec que les flors tinguin
capricis estranys. 

Ella deu saber
que per molt de cara que es posi
tu no la miraràs. 

                Maria Oleart 

                                                     " Enllà "

" PROPIETATS DE LA PENA " de V. Andrés Estellés

El dia 27 arriba el Correllengua a Barcelona. A Sants el dissabte farem festa grossa, amb una Marató de Poesia inclosa. Aquest és un poema que penso llegir.

Assumiràs la veu d'un poble,

i serà la veu del teu poble,

i seràs, per a sempre, poble,

i patiràs, i esperaràs,

i aniràs sempre entre la pols,

et seguirà una polseguera.

                    I tindràs fam i tindràs set,

                    no podràs escriure els poemes

                    i callaràs tota la nit

                    mentre dormen les teues gents,

                    i tu sols estaràs despert,

                    i tu estaràs despert per tots.

No t'han parit per a dormir:

et pariren per a vetllar

en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,

la paraula viva i amarga.

                    Ja no existiran les paraules,

                    sinó l'home assumint la pena

                    del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les síl.labes,

de fer-te el nus de la corbata:

seràs un poble, caminant

entre una amarga polseguera,

vida amunt i nacions amunt,

una enaltida condició.

                 No tot serà, però, silenci.

                 Car diràs la paraula justa,

                 la diràs en el moment just.

No diràs la teua paraula

amb voluntat d'antologia,

car la diràs honestament,

iradament, sense pensar

en ninguna posteritat,

com no siga la del teu poble.

                Potser et maten o potser

                se'n riguen, potser et delaten;

                tot això son banalitats.

Allò que val és la consciència

de no ser res sino s'és poble.

I tu, greument, has escollit.

               Després del teu silenci estricte,

               camines decididament. 

   

                                      V. Andrés Estellés
                                    "Llibre de meravelles" 
 

---

" TEMPESTA D'ARGENT " de Jaume Agelet

Dies de pluja, dies de foscor i sempre un poema que ho explica.

Plou

Tapa la finestra

l'eixuta cortina.

Dins les caixes tosques

dels rellotges, canten

hores fines, fosques,

amb la veu humida.

Plou

i la llum del sostre,

penjada,

vacil·la.

Els corredors foscos

duen a la nit

que de pluja brilla.

                     Als teulats revolen

                     ocells d'aigua viva.

                              Jaume Agelet

POETES - i blocaires- a BARCELONA . (PERILL!!!)

Em faig ressò de la crida de la Cantireta . Animeu-vos, quan ens ajuntem uns quants blocaires sempre ho passem bé. I quants més serem més riurem.

mp

Cantireta dixit:

Ara que s'acosta la temporada de bolets (però no acaba d'arribar, hehehe) voldríem organitzar una trobada blocaire el dissabte 24 de novembre del 2012, dia abans de patir a les urnes, amb l'excusa peregrina de que a Barcelona se fan itineraris de lectura a peu per a mudarnillus i sinyors o sinyores que duen bambes amb alça i aixines se codegen amb lo bo i milló de la ciutat comtal (com cal, perdoneu).

 Pos això, que la cantireta vol anar a saber què i com i on van parlar els poetes de Barna sobre Barna, i mos faria gràcia, a la Glòria (jo) i a mi, de vore-vos i abraçar-vos i després de caminar una estona, seure i jalar lo que hàjom triat del menú-no-gaire-més-car-
de-dissabte. Què, viniu? VAAAA....!! 

    BLOCAIRES animeu-vos,

ho passarem bé!!!  

"LA CONSTRUCCIÓN DE UN SUEÑO" de Dulce Chacón

Sempre és temps per somniar, per viure una passió, per volar...

Siempre hay tiempo para un sueño.

Siempre es tiempo de dejarse llevar

por una pasión que nos arrastre hacia el deseo.

Siempre es posible encontrar la fuerza

necesaria para alzar el vuelo y dirigirse hacia

lo alto.

Y es allí, y solo allí, en la altura, donde

podemos desplegar nuestras alas en toda su

extensión.

Solo allí, en lo más alto de nosotros mismos,

en lo más profundo de nuestras inquietudes,

podremos separar los brazos, y volar.

                                            Dulce Chacón

" JO TEM LA NIT " de J.V. Foix

"Jo tem la nit, però la nit m’emporta” gaudeixen d’un lèxic ric i del gust per la musicalitat i el ritme del qual es serveix Foix sàviament en la seva poesia.

Jo tem la nit, però la nit m'emporta

Ert, pels verals, vora la mar sutjosa;

En llum morent la cobla es sent, confosa,

Em trob amb mi, tot sol, i això em conforta.

Negres carbons esbossen la mar morta,

L'escàs pujol i la rosta pinosa,

Però jo hi veig una selva frondosa,

I en erm desert imagín una porta.

La fosca nit m'aparenta pissarra

I, com l'infant, hi dibuix rares testes,

Un món novell i el feu que el desig narra.

Me'n meravell, i tem -oh nit que afines

Astres i seny!-. La mar omples de vestes,

I una veu diu: "Plou sang a les codines". 

                                        J.V.Foix 

"CANCIÓN DE INVIERNO Y DE VERANO" De Ángel González

N'hi ha d'amors aixi...amors que és busquen però no es saben trobar. Desencontres.

Cuando es invierno en el mar del Norte
es verano en Valparaíso.
Los barcos hacen sonar sus sirenas 
al entrar en el puerto de Bremen 
con jirones de niebla y de hielo en sus cabos,
mientras los baladros soleados arrastran 
por la superficie del Pacífico sur bellas bañistas.

Eso sucede en el mismo tiempo,
pero jamás en el mismo día.

Porque cuando es de día en el mar del Norte
—brumas y sombras absorbiendo restos
de sucia luz—
es de noche en Valparaíso
— rutilantes estrellas lanzando agudos dardos
a las olas dormidas.

Cómo dudar que nos quisimos,
que me seguía tu pensamiento
y mi voz te buscaba —detrás,
muy cerca, iba mi boca.
Nos quisimos, es cierto, y yo sé cuánto:
primaveras, veranos, soles, lunas.

Pero jamás en el mismo día.

                        Ángel González