dimecres, 12 de desembre de 2012

"MA FILLA IRENE" de Teodor Llorent

El poeta valencià ens commou en aquest poema, on recorda la filla que ha perdut, però que segueix sentint present, a vora seu tot el dia, sempre.


No sap ningú, ma filla benamada,
lo secret nostre, que en lo cor guardí.
Morta te creuen tots i soterrada,
i encara vius i alenes per a mi.

Véns amorosa encara tots los dies,
com benèfica fada, a mon capçal;
véns amorosa encara, com solies,
i em desperta ton bes angelical.

Baixes a l'hort i culls les millors roses,
tremolosa de goig i de plaer,
i en la taula en què escric lo ramell poses
que ma cambra perfuma i tot mon ser.

Te veig com fores, però més hermosa:
s'han tornat raig de sol tos cabells rulls,
brilla ton front com alba lluminosa,
i claritat major ompli tos ulls.

Te veig sempre pensívola i callada,
i sense dir-me res m'estàs parlant;
tot lo que vols, ho llixc en ta mirada,
i tot és dolç i pur, tot és bo i sant.

Te torna al món divina Providència?
Te dóna el ser mon seny ensomiador?
És il·lusió enganyosa ta presència?
És verdader miracle de l'amor?

Vius encara la vida que ans vivies?
Visc jo la vida nova que vius tu?
Només sé que et contemple tots los dies
i que el nostre secret no el sap ningú!      


                     Teodor Llorente

                              1901

12 comentaris:

  1. No és trist aquest poema, per haver perdut una filla...

    Aquest secret... salva el poeta de la tristesa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Davant un dolor tan gran és precís trobar la manera de conviure-hi, com va fer el poeta.

      Elimina
  2. Perdre un fill, el pitjor que et pot passar. No és estrany, doncs, aquest sentiment del poeta que encara la té i la tindrà per sempre, com un record vivent.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Algun lloc vaig llegir que qui no ha perdut un fill no sap que és el dolor. Una manera de pal·liar-lo deu ser sentir-lo encara present.

      Elimina
  3. Respostes
    1. El poema d'avui és dur, especialment pels que tenim fills.
      Perdona, Núria, potser no era moment d'un tema així, però el vaig trobar bonic, malgrat tot.
      Petons!

      Elimina
  4. És molt serè i tendre, un poema de dol dels més bells que he llegit, deu ser pel secret que guarden malgrat la distància física pare i filla.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Llorent parla de la seva filla amb molta tendresa, amb molta complicitat, traient gran part del dramatisme que la situació propicia.

      Elimina
  5. realment colpidors versos glòria

    uf, ha de ser tan dur perdre un fill/a, no puc ni imaginar-m'ho.

    salutacions i gràcies per la teva visita !!
    joan

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo tampoc m'ho puc imaginar, ni vull. Aquestes coses no les hauria de viure ningú.
      Gràcies a tu, Joan!

      Elimina
  6. Un poema entranyable d'un pare que no oblidarà mai la filla encara que no hi sigui, el trobo d'una gran tendresa...
    M'ha fet pensar en un nen de l'escola que ha mort de leucèmia no fa ni una setmana, també hi té una germaneta petita...La mare ha vingut avui a parlar amb les mestres perquè no ha tingut més remei...Aquest dolor no es pot imaginar, només ho deu saber qui el sent.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El poema és molt tendre, però l'amargura infinita d'uns pares en aquesta situació fa estremir només de pensar-ho.
      Sento molt la mort d'aquest nen, que has sentit propera.
      Una abraçada!

      Elimina