diumenge, 4 de desembre del 2011

"FLORS QUE S'ESFULLEN" de Joan Maragall


En el sentiment vitalista de Maragall la mort no acaba res, sinó que ho transforma tot. En morir la flor, la llavor dona pas a una nova vida, a una nova flor.

 Què hi ha en aquestes flors silencioses
 que s'esfullen tant?
 Cauen les fulles d'una a una,
 sense queixa, sense plant:
 immovils, fredes, dolcíssimes,
 se van esfullant.
 Ni un alè d'aire les toca,
 ni un tremolor:
 s'esfullen sense rahó,
 sense remor.
Sense rahó? Què tenen eixes fulles?
Els calzers, van tornant més miserables!
 Oberts, buids, admirats,
 desconsolats.
 Les tiges són coll-tortes,
i al vol voltant del gerro hi ha les fulles mortes.
Què hi ha en aquestes flors? Se'n van sense dir res,
 sense'ls estremiments de l'agonia,
 sense perdre'l colô encès.
 Am tota cortesia,
 i poc a poc, s'esfullant,
 se'n van, se'n van,
 sense queixa, sense plant,
 no volent destorbar cap alegria.
Deixèm-les estâ, anem-se'n, i ans de gaire
trobarèm en el gerro les òrfanes verdors
i un suspir olorós sospès en l'aire...
 
·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·
i el camp tot estrellat de noves flors.
                     Joan Maragall

6 comentaris:

  1. El sospir olorós és d'una gran potència i vehemència. El goig d'haver viscut.
    Bon dia!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ho dius molt bé. El goig d'haver viscut!
      Una vida plena. Penso que la del poeta ho va ser.
      Bona nit!

      Elimina
  2. Li sortien els versos redons, a Joan Maragall.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, Novesflors. Un home vital, que estimava la paraula viva. Escrivia des de el cor per això, potser, els versos li sortien redons

      Elimina
  3. Si és una visió de la mort força optimista...
    Encara que les flors del gerro es panseixin, a la natura sempre en veurem de noves...És el cicle de la vida!
    Petonets.

    ResponElimina
  4. Molt optimista sempre en Maragall. Ja que la mort és inevitable val la pena buscar-hi la part positiva.
    Petonets!

    ResponElimina