En el sentiment vitalista de Maragall la mort no acaba res, sinó que ho transforma tot. En morir la flor, la llavor dona pas a una nova vida, a una nova flor.
Què hi ha en aquestes flors silencioses
que s'esfullen tant?
Cauen les fulles d'una a una,
sense queixa, sense plant:
immovils, fredes, dolcíssimes,
se van esfullant.
Ni un alè d'aire les toca,
ni un tremolor:
s'esfullen sense rahó,
sense remor.
Sense rahó? Què tenen eixes fulles?
Els calzers, van tornant més miserables!
Oberts, buids, admirats,
desconsolats.
Les tiges són coll-tortes,
i al vol voltant del gerro hi ha les fulles mortes.
Què hi ha en aquestes flors? Se'n van sense dir res,
sense'ls estremiments de l'agonia,
sense perdre'l colô encès.
Am tota cortesia,
i poc a poc, s'esfullant,
se'n van, se'n van,
sense queixa, sense plant,
no volent destorbar cap alegria.
Deixèm-les estâ, anem-se'n, i ans de gaire
trobarèm en el gerro les òrfanes verdors
i un suspir olorós sospès en l'aire...
· · · · · · · · · · · · ·
i el camp tot estrellat de noves flors.
sense queixa, sense plant:
immovils, fredes, dolcíssimes,
se van esfullant.
Ni un alè d'aire les toca,
ni un tremolor:
s'esfullen sense rahó,
sense remor.
Sense rahó? Què tenen eixes fulles?
Els calzers, van tornant més miserables!
Oberts, buids, admirats,
desconsolats.
Les tiges són coll-tortes,
i al vol voltant del gerro hi ha les fulles mortes.
Què hi ha en aquestes flors? Se'n van sense dir res,
sense'ls estremiments de l'agonia,
sense perdre'l colô encès.
Am tota cortesia,
i poc a poc, s'esfullant,
se'n van, se'n van,
sense queixa, sense plant,
no volent destorbar cap alegria.
Deixèm-les estâ, anem-se'n, i ans de gaire
trobarèm en el gerro les òrfanes verdors
i un suspir olorós sospès en l'aire...
· · · · · · · · · · · · ·
i el camp tot estrellat de noves flors.
Joan Maragall
El sospir olorós és d'una gran potència i vehemència. El goig d'haver viscut.
ResponEliminaBon dia!
Ho dius molt bé. El goig d'haver viscut!
EliminaUna vida plena. Penso que la del poeta ho va ser.
Bona nit!
Li sortien els versos redons, a Joan Maragall.
ResponEliminaCert, Novesflors. Un home vital, que estimava la paraula viva. Escrivia des de el cor per això, potser, els versos li sortien redons
EliminaSi és una visió de la mort força optimista...
ResponEliminaEncara que les flors del gerro es panseixin, a la natura sempre en veurem de noves...És el cicle de la vida!
Petonets.
Molt optimista sempre en Maragall. Ja que la mort és inevitable val la pena buscar-hi la part positiva.
ResponEliminaPetonets!