La poesia de G. Ferrater està basada en l'experiència de les relacions humanes, sobretot amb les dones, i la difícil complexitat entre amor i desig, mai no resolta.
- La persiana, no del tot tancada, com
- un esglai que es reté de caure a terra,
- no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
- trenta-set horitzons rectes i prims,
- però el cor els oblida. Sense enyor
- se'ns va morint la llum, que era color
- de mel, i ara és color d'olor de poma.
- Que lent el món, que lent el món, que lenta
- la pena per les hores que se'n van
- de pressa. Digues, te'n recordaràs
- d'aquesta cambra?
- "Me l'estimo molt.
- Aquelles veus d'obrers - Què son?"
- Paletes:
- manca una casa a la mançana.
- "Canten,
- i avui no els sento. Criden, riuen,
- i avui que callen em fa estrany".
- Que lentes
- les fulles roges de les veus, que incertes
- quan vénen a colgar-nos. Adormides,
- les fulles dels meus besos van colgant
- els recers del teu cos, i mentre oblides
- les fulles altes de l'estiu, els dies
- oberts i sense besos, ben al fons
- el cos recorda: encara
- tens la pell mig del sol, mig de la lluna.
Gabriel Ferrater
Buf! Aquest poema... Quins records...!
ResponEliminaÉs boníssim com "retrata" el pas del temps i la capacitat aquesta de deixar-te que t´apropiïs del poema en llegir-lo. Qui no ha viscut un moment així?
ResponEliminaQuan fullejo Les dones i els díes el llibre sempre s´obre en aquest poema, de tant llegir-lo.
És molt bo! És molt plaent llegir poemes com aquest, m'enamoren!
ResponEliminaBons? nostàlgics? romàntics?
ResponEliminaAi, Veí, els records...
Si, Carme, és un bon poema. A mi també m'agrada.
ResponEliminaPais, quina sort que portis tants temps gaudint dels poemes de Ferrater! Jo fa poc que l'he descobert.
ResponEliminaSi, Núria, es d'aquells poemes que no et canses de llegir.
ResponElimina