"QUIN MAL HI HA?" de Apel·les Mestres

Un poema de Apel·les Mestres, candorós amb un puntet de picardia. Un poema que fa somriure i que una joveníssima Núria Feliu va cantar  amb força encert.

Al passar per l'horta collia una rosa,
era una poncella desclosa a la nit;
me'n he anat a missa sens ni recordar-me
que dugués la rosa damunt del meu pit.
Quin mal hi ha?
Una rosa no és més que una rosa!
Quin mal hi ha?
Una rosa bé es pot rumbejar!

 L'he trobat a ell a l'eixir de l'església,
m'ha donat el bon dia, jo l'hi he tornat.
"Quina rosa portes més fresca i gemada!
Si me la donessis em fóra ben grat!"
Quin mal hi ha?
Una rosa bé es pot demanar!

Com a l'hort de casa de roses no en falten,
jo li só donada sens fer-me pregar;
i ara les veïnes no sé què murmuren,
ni perquè somriuen al veure'm passar.
Quin mal hi ha?
Una rosa que un jove ens demana...
Quin mal hi ha?
Jo no entenc perquè li hem de negar!

                                  Apel·les Mestres

Pintura: Robert Reid

"FIDELIAT" de Josep Carner

Avui és l'aniversari del naixement de Josep Carner, recordem al príncep dels poetes catalans amb una poesia on rememora amb nostàlgia el poble on va viure.

M'hagués llevat l'esguard una espasa roenta

jo reconeixeria encara, poble meu,

tes cases, per l'olor de l'encens la de Déu

i la del moliner per una olor de menta,

i per l'olor del pa sabria quina és

casa de cada un dels tres flequers,

i tot flairant l'espígol que es torç damunt la brasa:

- És a can Po - diria -, de vint anys ha malalt -,

l'olor del socarrim trairia la casa

del manescal.
 

Si un filtre m'hagués pres la meva recordança,

vingut ací que fos, esgarriat, de nit,

cada carrer m'hi faria el seu crit:

- jo só la plaça vella on tot el poble dansa,

- jo só la de les botxes, tan plena de brogit,

- jo só la cantonada

on, roja del ponent, vingué l'enamorada,

- jo el carrer del safareig, - jo el carrer del mercat,

- jo aquell de la taverna, tan negre i malgirbat,

- jo só el camí reial, de tanta de requesta:

eres petit, petit, ton pare cada festa,

ficant-te en una sàrria de l'ase, amb cor suau,

cap a la vinya et duia per giravolts de pau. 

 

Si la malaventura m'hagués llevat el seny

a les ciutats lluentes de gran traïdoria,

em voltaries l'ànima, sense esclafit ni reny,

i ta dolcesa m'acompassaria.

Es sentirien veus de noies en el pont;

la merla cantaria ran de la pau nocturna.

Cauria de mos ulls l'anguniada espurna

i el remoreig de fulles em tornaria el son. 
 

Enfront de cada terme, enfront de cada espona

jo sentiria un tel d'oblit que m'abandona;

a cada mata, a cada roc del meu camí

tu ressuscitaries una esma antiga en mi.

I prop del rierol que llisca entre falgueres,

veient-te per les comes, guarnit de prada i blat,

m'aixecaria, nu de les meves quimeres,

i somriuria del meu dany passat. 

  

                                   Josep Carner 

 Pintura Manuel Anoro

"ELS AMETLLERS-6 de febrer" de Joan Maragall

Joan Maragall, sempre amant de la Natura observa i pren nota en els seus "Fulls de dietari" dels esforços dels ametllers, florint en ple hivern, delerosos d'oferir la seva alba bellesa. 

        6 de febrer:

Avui semblaven valents

i semblava que cantaven

afrontant a tots els vents

i a les neus que els vents portaven.

Sota les neus imminents

cantaven de l'alegria

d'haver florit innocents

abans de l'hora i del dia:

des del fons dels jorns vinents,

plorant, la Primavera els beneïa.

                                                                                         Joan Maragall
                                                     
                                                                                 


Pintura: Margarita Forteza

"EL POETA" de Josep Maria López Picó

L'altre dia compartíem un poema que Foix va dedica a Josep Maria López Picó. Avui és aquest poeta el que pren la paraula.

Si feia, com l'infant, llevant de taula,
i a Déu captava una mercè divina,
Ell em donava la paraula
perquè jo en fes dins l'oci una joguina.

Jo, com l'infant, abans que recomenci
l'esplai del joc, vull heure'n el secret:
mou les paraules el silenci,
i es trenca quan sabem com era fet.
  

                   J.M.López Picó

                 "El retorn"

"FUIG EL REAL" de JV. Foix

Ahir va ser l'aniversari del naixement del poeta, avui el de la seva mort. Doble motiu per recordar-lo amb un sonet que va dedicar a Josep Maria López Picó.

                                                                                                      A J.M. López-Picó

 

Fuig el real però la sang m'aviva

i tot és bell, i el món em don' gaubança,

i si em complac en la forest aspriva,

exult en plor davant la plana mansa. 

L'herbei, el roc, la rel, l'aigua captiva,

el joc de nuus, al tard, la nit que avança,

la nau desfeta en la borrosa riba,

l'ocell al ras i l'ombra que l'atansa. 

El vent que alça castells i mou la mar,

i al lluny, entre dos llustres, l'estel rar,

i en carrer tort la cançó de l'auriga; 

el fenc humit, els olis de l'hangar,

el mot novell, i el vell que l'art relliga:

Tot l'or espars en una estampa antiga!

                                     JV. Foix

Pintura: Joaquim Mir

"CUERPO DE MUJER" de Blas de Otero

El poema del autor bilbaí pertany a l'obra "Ángel fieramente humano" (el títol procedeix d'un vers de Góngora). En ell al·ludeix al contingut essencial del llibre: la set d'eternitat de l'home i te tots els trets característics de la primera etapa de l'autor: la cerca de l'amor i de Deu.

Cuerpo de la mujer, río de oro

donde, hundidos los brazos recibimos

un relámpago azul, unos racimos

de luz rasgada en un frondor de oro.

Cuerpo de la mujer o mar de oro

donde, amando las manos, no sabemos

si los senos son olas, si son remos

los brazos, si son alas solas de oro.

Cuerpo de la mujer, fuente de llanto

donde, después de tanta luz, de tanto

tacto sutil, de Tántalo es la pena.

Suena la soledad de Dios. Sentimos

la soledad de dos. Y una cadena

                 que no suena, ancla en Dios almas y limos.

                                                                        Blas de Otero
                                                                   "Ángel fieramente humano"


Pintura: James Childs 

"NOMÉS EL SILENCI" de Manuel de Pedrolo

Avui, de nou, un excel·lent novel·lista que escriu poesia. Manuel de Pedrolo, poc conegut com a poeta, té tres llibres editats. 

Només el silenci.

I jo articulat en un niu de venes,
amant en fals que parla 
                              inacabable
i sadolla el paisatge
de estrelles furtives,
de contactes impermanents.

Com sóc, només com sóc,
nusat a l'herba i a la bèstia,
a tot allò que em demana,
a tot allò que és frontera,
alè contra el meu alè.

Només el silenci:
la veu que munta
d'un fons absurd de terra,
arran d'orella calla,
i mai no sento el nom, la condició,
com es diu el cos
                              l'ànima
                    el futur.

Em cerco pels racons de la història.

                          Manuel de Pedrolo
                                                      "Esberla del silenci"

"NAUSICA" de Mercè Rodoreda

Excel·lent escriptora Rodoreda és també una poeta sensible i poc coneguda. Una mostra és el sonet que avui compartim que dedica a un personatge mitològic, la deliciosa Nausica.

L'espatlla nua et lluu d'un raig de lluna encesa,
un àngel compadit resta prop teu fulgent,
en aquest mar desert com un desert d'argent
només un bleix de vent vetlla per tu, princesa.

El teu nom, com un plany, es perd de mica en mica,
seràs ben sola a dir-lo, cara al mar, dins la nit,
un sospir de ressaca te'l durà repetit,
irresistible i pur com tota tu, Nausica.

Dolç animal ferit pres en xarxa d'estrelles,
verda sang del teu cel, inútils meravelles
per als teus ulls que cerquen l'ombra que els ha deixat,

l'alta aurora cruel et posarà en els braços
un abisme d'enyor com un ocell cansat
dut per l'ona de sal que esborra els últims passos.

                                          Mercè Rodoreda 

                                           "Món d'Ulisses"

Pintura: Paul Emile Chabas

"LA NEU QUE S'ADORM" de Josep Sebastiá Pons

Avui és el poeta rossellones, considerant el millor escriptor nord-català de la seva generació, qui ens evoca un dia d'hivern i de nostàlgies.

La neu que dorm a l'ombra del camí
espera el raig de sol que la beuria.
El vent geliu me ve a rejovenir.
Del vent geliu l'amor naixia.

Vora  el moli de vent per sempre obert
la branca del oliu es desespera.
La muntanya amb els camps és un desert
i s'engruna en palets la torrentera.

I jo encara tot sol per recordar
els passos de mos avis tornaria,
seguint la vinya freda i l'alzinar,
ocell perdut, el sol ocell del dia.

                                                Josep Sebastià Pons

"PER VENIR DEL NO-RES..." de F. Garriga Barata

Sóc, com tants d’altres, dels que va arribar tard a la poesia de Francesc Garriga. I és quan ens ha deixat que descobreixo el gran poeta que hem perdut.

per venir del no-res potser ja hauríem
d’haver arribat a casa.

Són lents els dies breus.

d’un sexe miserable,
la joventut ha estat un temps de febre,
la maduresa un repte.

captius dels que trepitgen
un sòl de dogmes,
sopar de gana, el nostre.

serem nosaltres els culpables únics
d’haver estat dòcils?
som ventres de pobresa.

buscàvem lletres noves
al nostre sil·labari.
hi eren?

avui sabem que hi eren,
no vam saber trobar-les.

                                                F. Garriga Barata
                                              "swing"

 

"HE HERETAT L'ESPERANÇA" de M. Martí i Pol

La paciència, l'esperança que hem heretat no l'hem de perdre mai. Ara menys encara.

He heretat l'esperança dels avis
i la paciència dels pares.

I de tots dos, els mots
dels quals ara em serveixo
per parlar-vos.

M'han dit que la naixença em dóna drets
inviolables.
Però jo sóc poruc i sempre em sento
una mica eixalat i solitari.

Visc en un poble petit,
en un país petit
i, tanmateix, vull que quedi ben clar
que això que escric ho escric per a tothom,
i que per mi és com si el món sencer
girés entorn de l'eix dels meus poemes.

Vagarejo tot sol pels carrers en silenci
i cada vespre escolto el cant de les sirenes
des del terrat de casa.

                                                                      M. Martí i Pol
                                              

"ELS TRES REIS SE SEPAREN" de Marià Villangómez

Ara si! Ja han passat el Reis d'Orient, s'acaben les festes Pasquals, ja torna la rutina. L'any avança, procurem, però, guardar dins el cor la màgia d'aquests dies.

Tres camins de retorn
cap a uns regnes boirosos.
No voldrien poders,
d’obeir ambiciosos.

Si es poguessin quedar
vora el més gran Misteri!
Però enigmes petits
esperen llur senderi.

Ara duen al cor
l’estrella que els guiava.
No els cal altra escalfor
sota la volta blava.

Llur posat més humil,
més humana llur cendra.
I un enyor molt pregon.
Divinitat tan tendra!

Potser haurien volgut
ser pastors, menys encara.
Or, mirra, encens; molt bé.
Millor una ànima clara.

Si en fugia el camí,
enllà els esperaria.
Alt Betlem rera els anys,
fonda llum sense dia!

     Marià Villangómez

"PASSADA LA JOIA DE NADAL" de Jaume Agelet

Ha passat Nadal. Esperem amb il·lusió un nou any i alguna sorpresa que ens portaran els Reis. Però hem de procurar que l'esperit d'amor que aquests dies hem sentit ens acompanyi tot l'any vinent. 

Es despinta l'or
als pessebres d'alba.

Fa la neu que és fon,
una aigua apagada.

Se'n tornen a peu,
ensonyats, els àngels.

El bou, lentament, 
per les planes llaura. 

S'eixuga la llum 
dels càntics en l'aire. 

És buit el bressol
i freda la palla.

            
           Jaume Agelet