Arbre nascut de l'erm.Una llosa penjada
en una ala del vent.
Una pared de pisa
per abrigar l'hivern.
Un test on floririen
violes pel mal temps.
Per porta, aquell somriure
que t'estrellen les dents.
De lluny em cridaries
amb un cridar content
Desfaria ma pena
aquell riure que tens,
aquella espatlla blanca
coixí dels pensaments.
El teu braç lligaria
tristesa i goig ensems.
Jordi Pere Cerdà
París era una cambra.L’amor era una cambraamb papallones groguesdamunt les parets pàl·lides.París era una plujaencobridora i lassa,omplint d’estels fugaçosla nit desenllunada.L’amor era una plujade mots que ens inventàvemi càlides tendresessobre la pell extàtica.París era el vell somniesgarrapat a l’alba,amb mans com papallonesinhàbils, que s’assajavenagosarats trajectessobre la sang en flames.La nit era una cambraminúscula, perduda,enorme, desbordada,insomne, tremolosa,silent, extenuada.El món era una cambra.El món érem nosaltres
Carme Guasch"Interiors"
Sapigueu gent , que els anys no passendebades per ningú i que a desgratde paraules, invents i meravelles,els que llauren encara són els bousi el solc és el solc,i el jou és jou, encara.
Sapigueu que cap crònica,almenys fins a l’estat present, no parlade cap bouer que hagi deixatvoluntàriament les xurriaques.
Sapigueu , finalment, que l’aigua de la plujasempre ha caigut de dalt a baixI que mullar-se no és cap privilegi.I ara creixeu, multipliqueu-vosforagiteu els vilsi ompliu la terra.
M. Martí i Pol
Al temps de les rondalles,
al temps dels trobadors,
hi havia una donzella
d'ull blau i cabell ros.
Son pare la tenia
servada tant i tant,
que encara no sabia
lo que era amor d'amant.
Un trobador una volta
s'hi acosta gentilment,
li dóna un bes als llavis
i fuig d'allí rabent.
Igual que una au ferida
la dolça allí ha restat,
la vista tota oberta
i el pit tot agitat.
Rodant pel món, un dia
tornava el trobador,
i encara la donzella
patia el mal d'amor:
"El bes aquell que em dàreu
encara em fa penar;
pro diu que al món tot passa,
potser ja em passarà".
Bo i fent-li cortesia
el trobador respon:
"Això és engany, donzella,
no passa tot al món.
Se desfaran els llavis
que us feren tant de mal
pro el bes que ells us donaven,
el bes, és immortal.
Ens desfarem nosaltres,
vindrà l'oblit, pro el bes
ni vós ni jo, donzella,
l'oblidarem mai més".
El mal se li augmentava
quan el vegé partir,
i en va arribar molt mala,
però no en va morir.
Joan Maragall
El vespre no diu res d’avui. Ja som
més aviat demà. Fa fred, com si
totes les coses fossin groc llimona.
Com qui va pel carrer, i porta un paquet,
i ja no té cap traça de memòria
que pugui obrir-li el record d’una vida
no aclaparada pel pes del paquet,
així les meves mans, mortes de tant
d’aguantar temps fet present abans d’hora,
no se m’aixequen per fer adéu. No hi ha
passat. Sí, també faig col·lecció
de dies, però els tinc tots repetits.
