Al temps de les rondalles,
al temps dels trobadors,
hi havia una donzella
d'ull blau i cabell ros.
Son pare la tenia
servada tant i tant,
que encara no sabia
lo que era amor d'amant.
Un trobador una volta
s'hi acosta gentilment,
li dóna un bes als llavis
i fuig d'allí rabent.
Igual que una au ferida
la dolça allí ha restat,
la vista tota oberta
i el pit tot agitat.
Rodant pel món, un dia
tornava el trobador,
i encara la donzella
patia el mal d'amor:
"El bes aquell que em dàreu
encara em fa penar;
pro diu que al món tot passa,
potser ja em passarà".
Bo i fent-li cortesia
el trobador respon:
"Això és engany, donzella,
no passa tot al món.
Se desfaran els llavis
que us feren tant de mal
pro el bes que ells us donaven,
el bes, és immortal.
Ens desfarem nosaltres,
vindrà l'oblit, pro el bes
ni vós ni jo, donzella,
l'oblidarem mai més".
El mal se li augmentava
quan el vegé partir,
i en va arribar molt mala,
però no en va morir.
Joan Maragall
Pintura: Blair Leigthon Edmund
Romanticisme desbordant!!
ResponEliminaI tant, per això he triat aquest quadre per encapçalar-lo, perquè m'ha semblat el súmmum del romanticisme.
EliminaCom una rondalla d'altres temps... ben bé.
ResponEliminaLlàstima que el trobador es faci tant de pregar, potser la donzella trobarà qui l'estimi i la besi i deixarà de ser-ho.
EliminaCaram, el trobador bé li'n podia haver fet un altre!!!
ResponEliminaBon vespre, Glòria.
És el que penso...Això de posar la mel (o el bes) als llavis i "ahi te quedas" és una mica cruel.
EliminaPetonets, bonica!
O el que és el mateix "Sempre ens quedarà París".
ResponEliminaO "qui no es conforma és perquè no vol"
Elimina;-)