París era una cambra.L’amor era una cambraamb papallones groguesdamunt les parets pàl·lides.París era una plujaencobridora i lassa,omplint d’estels fugaçosla nit desenllunada.L’amor era una plujade mots que ens inventàvemi càlides tendresessobre la pell extàtica.París era el vell somniesgarrapat a l’alba,amb mans com papallonesinhàbils, que s’assajavenagosarats trajectessobre la sang en flames.La nit era una cambraminúscula, perduda,enorme, desbordada,insomne, tremolosa,silent, extenuada.El món era una cambra.El món érem nosaltres
Carme Guasch"Interiors"
París, amor, cambra, pluja nit... d'un còctel així només en podia sortir un bon poema.
ResponEliminaTots els ingredients precisos per una nit d'amor inoblidable. Un privilegi poder-la compartir en un poema.
EliminaQuina bella combinació: amor, cambra, pluja...París.
ResponEliminaL'autora obre el seu cor i ens permet compartir una nit màgica on l'amor omplia tots el àmbits.
EliminaM'agraden els contrastos de tot el poema, les antítesis com "minúscula, perduda,/ enorme, desbordada". Formen part del misteri del poema.
ResponEliminaA mi em sembla un poema molt bonic, m'agrada especialment el final, quan sentencia: "El món érem nosaltres"
EliminaQue bonic!
ResponEliminaOi, que si! Carme Guasch té una poesia que arriba endins, expressa molt bé el que sent.
EliminaM'agrada "la nit desenllunada".
ResponEliminaUna nit sense lluna però desbordant d'amor i màgia.
EliminaPreciós.
Que bonic! Els inicis de l'amor...
ResponEliminaEm recorda el temps en que el sexe era la culminació de l'amor. Un descobriment meravellós.
Elimina