" A EN MÀRIUS " de Joan Sales

Des del seu exili a Mèxic Joan Sales dedica al seu amic absent un poema.

                                                                      Només creuen en el diví els qui ho són.

                                                                       Hoelderlin

 Màrius, si d’aquell món on ets em veus i sents,

 com el qui des d’un cim veu al fons de l’obaga

  els caminants tan xics i lents

 entre la brossa que el camí els amaga;

  i si en aquella vida pot quedar algun caliu

dels records i els afectes que en aquest món perduren,

 pobres larves que som, soles entre el que viu

 a pensar un aire lliure on Temps i Espai s’aturen;

  potser aquests versos meus, de set i angúnia plens

t’arribin com el bruit confús que fa la fronda

 o com el balbuceig dels jaios i dels nens

o els mots d’un adormit que de sobte es deixonda.

                                                         Joan Sales
                                                       "Viatge d'un moribund"


Pintura: Pancho Cossio

"EL VELL VESTIT" de Joana Raspall

Demà, 4 de desembre, és el segon aniversari de la mort de Joana Raspall. La recordem amb un poema colpidor, força diferent als que ens té acostumats.

Duc un vestit antic de seda forta
que, de tant dur-lo, m’ha emmotllat la pell.
El gest més ferm queda travat per ell
i el crit més viu fa so de fulla morta.
Em cansa forcejar en la lluita vana
de retrobar el mot just, l’acord real.
El vestit vell m’estreny fins a fer mal
i tremolo del fred que m’encomana.

Enyoro la nuesa beneïda
que em deixava indefensa en el neguit,
quan tot podia ser viscut i dit
al compàs jove que no té cap mida.
Sota la pell del meu antic robatge
sóc viva, malgrat tot, i sóc rebel,
i amb els que lluiten forjo el mateix cel
de llibertat, des del meu esclavatge.

                       Joana Raspall

Pintura: Nicoletta Tomas

"UNA TARDA FOSCA" de Joan Vinyoli

Avui, data de la mort de Vinyoli el recordem amb un poema.  


 

Ets una tarda fosca amb crits vermells
al fons d’un bosc d’alzines negres.
Jo vaig cap al crepuscle
tentinejant,
carregat amb un gran feix de llenya
molt seca.

Vols ajudar-me a suportar aquest pes,
a encendre un petit foc
per escalfar-hi
les mans tan buides de tots dos?

                     Joan Vinyoli 

                    "Ara que és tard"

" NOÈ " de Pere Quart

Demà és l'aniversari del naixement de Joan Oliver, el recordem en un poema molt del seu estil, irònic i divertit. És una mica llarg, però val molt la pena llegir-lo.

Noè mira, poruc, per l´ull de bou.
L´aiguat no amaina.
Ja es nega el pic més alt de la muntanya.
No es veu ni un bri de verd,
ni un pam de terra.

"Senyor, per què no atures aquest xàfec?
Minva el gra i el farratge
i les bèsties es migren a les fosques;
totes -te´n faig aposta-
deuen pensar el mateix:
I mentrestant els peixos se les campen!
Jo tampoc no m´explico el privilegi.

Ja no donem abast tapant goteres;
i en dos indrets de la bodega
la fusta m´ha traït: traspua
a despit del betum.

Fa trenta dies que plou massa!"

Noè cercava el cel per la lluerna
i veia la cortina espessa de la pluja.

"La família, ho saps prou, no se'n fa càrrec.
Els fills em planten cara, rabiosos,
les nores xafardegen i no sirguen,
els infants, sense sol, s´emmusteeixen.

I la dona, ui la dona!,
em fon, de pensament, amb la mirada.

Tanta humitat no em prova:
garratibat de reuma,
què valc, Senyor?
I, a més, el temps pesa qui-sap-lo:
ja en tinc sis-cents de repicats!"

Prou mullader, Jahvè, repensa't!
Que el bastiment, de nyigui-nyogui,
poc mariner, sortí d'una drassana
galdosa, a fe!
i el costellam grinyola, es desajusta.

No m´ennaveguis més, estronca
les deus de la justícia
i engega el sol de la misericòrdia!
Ja fóra hora d'estendre la bugada!

Ben cert que ets Tu qui fa i desfà les coses;
i per amor de tu suportaré el que calgui.
Només volia dir-te
-i sé per què t'ho dic-
que aquest país no és per a tanta pluja,
i el llot no adoba res:
cria mosquits i lleva febres.
Caldrà refer els conreus i escarrassar-se.
Som quatre gats malavinguts
i m´estic veient una muntanya..."

Vingué aleshores un tudó tot blanc,
però ensutzat de colomassa,
i s´aturà a l´espatlla dreta
del vell senyor almirall,
el qual, amb la mà plana,
oferí quatre veces a l´ocell amansit.
En aquell temps ningú no s´estranyava
de res.
              Vegeu la Bíblia.  

                              
                             Pere Quart

¡CUÁNTO SABE LA FLOR! de Pedro Salinas

Un dels grans de la generació del 27. Ell va dir que estimava en la poesia, sobre tot, l'autenticitat; després, la bellesa i finalment l'enginy.

¡Cuánto sabe la flor! Sabe ser blanca
cuando es jazmín, morada cuando es lirio.
Sabe abrir el capullo
sin reservar dulzuras para ella,
a la mirada o a la abeja.
Permite sonriendo
que con su alma se haga miel.

¡Cuánto sabe la flor! Sabe dejarse
coger por ti, para que tú la lleves,
ascendida, en tu pecho alguna noche.
Sabe fingir, cuando al siguiente día
la separas de ti, que no es la pena
por tu abandono lo que la marchita.

¡Cuánto sabe la flor! Sabe el silencio;
y teniendo unos labios tan hermosos
sabe callar el "¡ay!" y el "no", e ignora
la negativa y el sollozo.

¡Cuánto sabe la flor! Sabe entregarse,
dar, dar todo lo suyo al que la quiere,
sin pedir más que eso: que la quiera.
Sabe, sencillamente sabe, amor.

                               Pedro Salinas

"RONDALLA DELS CARGOLS" de Tomàs Garcés

Tendre rondalla, encantador poema; si som generosos tots tenim coses per compartir, fins hi tots els menys afavorits per la fortuna.

Cinc cargols pel senderó

cap al país dels pobres.

La casa al coll, es ben feixuc,

no els deixa moure.

En arribar-hi veuen l'erm

i el regueró sense aigua,

la pal·lidesa dels infants,

els corbs a la teulada.

Els cargolets, pobres com són,

que donaran als pobres?

Només dibuixen un riell

d'argent a cada porta.

                                                                                   
                                                                              Tomàs Garcés

 
                                                                                            

"S'AMAREN ELS VIDRES DE NOSTÀLGIA" Anna Dodas

Una Anna Dodas, nostàlgica i melangiosa, com una tarda de pluja.  
Altre cop...

5

S'amaren els vidres

nostàlgia immensa
riu de llàgrimes
a la finestra

rellisca avall tot

quitament
rodó com gat
a l'estora

ara els grans vents
avancen
sense remor
pel camí de plomes

S'adorm el cor
i els cristalls xops
les lentes gotes
com s'abalteix
           el món.
 

           Anna Dodas 
          "Paisatge d'hivern"