dissabte, 1 de juliol del 2017

"TOT L'ENYOR DE DEMÀ" de J. Salvat Papasseit


Penso que quan Salvat-Papasseit va escriure aquest poema ja sabia que la tuberculosi el venceria. Comença amb una detallada exaltació de la vida, de tot el que podria oferir-li i finalitza amb una serena reflexió del que succeirà si el que l'espera és la mort. 





Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
-Demà m'aixecaré potser,
i heus aquí el que m'espera:
Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una rialla fresca.
I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrent.
I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.
I també l'aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d'un terrat.
I les dones del barri
matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d'un altre cireres vermelles.
I després l'adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta.
I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirá a l'escola.
I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.
I el vi que de tants dies no he begut.
I el pa,
posat a taula.
I l'escudella rossa,
fumejant.
I vosaltres
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.
Tot això bé m'espera
si m'aixeco
demà.
Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m'espera:
-Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.

                               Joan Salvat-Papasseit 




Pintura: J. Caulonga Pereira

10 comentaris:

  1. Un cant a la bellesa decla vida quotidiana que no sempre sabem apreciar. Una lliçó de vida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sorprèn la serenitat amb que encara la vida -i la mort- saben el pronòstic d'una infermetat que deixava poques esperances a la recuperació.
      Com bé dius, Carme: una lliçó de vida.

      Elimina
  2. un cant a la vida tanmateix malaurat poeta que va morir abans d'hora !

    ResponElimina
    Respostes
    1. 30 anys són ben pocs, però van estar ben aprofitats. Va deixar un important llegat a la poesia i a la nostre llengua.

      Elimina
  3. El títol ho diu tot. Les coses quotidianes, com rentar els plats, són una delícia si has estat patint de veritat, si creus que no et queda gaire vida suposo que també.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquestes petites coses que no veiem quan vivim accelerats són molt importants quan sabem que les podem perdre. I s'enyoren.

      Elimina
  4. Trobo que s'agafava la idea de la seva mort, amb molta serenitat, potser per això estimava les coses petites del dia a dia...
    Bon vespre, Glòria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'admira la gent que accepta la idea d'una mort propera amb tanta enteresa. I que, a demés, li serveixi d'inspiració per fer un poema tan bell com aquest.
      Petonets, bonica!

      Elimina
  5. Fa de bon llegir. Encara que dolgui el que ens perdrem algun dia. El de demà.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les coses les valorem més quan les hem perdut. O quan sabem que aviat ja no les tindrem.
      Un poema bell i trist.

      Elimina