dissabte, 22 de juliol del 2017

"DE PARAR I DESPARAR TAULA" de Maria Mercè Marçal

"Terra de mai" és un recull de quinze poemes on Marçal utilitza la sextina. El títol és un joc de paraules, ja que Mai és també el nom de la seva amant i això significa una evolució important en la seva obra ja que representa la transició a la poesia lèsbica.





Amor, saps?, tot avui, la meva porta
frisant per fer-te pas s'obria sola.
S'han omplert de viandes plats i taula.
Tot resplendia en els cristalls de l'aigua.
El julivert s'ha refet. (El rellotge
toca les cinc. Vindràs?) Tota la casa,

avui no sembla la mateixa casa.
Creix l'orenga i s'enfila per la porta.
La fruita accepta el repte del rellotge.
(Ja ho sé: les sis, i encara parlo sola!)
A l'aigüera vessunya un somni d'aigua
i plou desig a raig sobre la taula.

Amor... (Les set: no véns. Sota la taula
s'amaguen els neguits. Fora de casa,
la tristesa!) Quin goig els dits de l'aigua
acaronant rajoles! Pany i porta
com floriran quan tu arribis! Sola-
ment vull que calli aquest rellotge.

Toquen dos quarts de vuit. Sóc el rellotge
que amb minuts i segons paro la taula.
Toco les vuit i, del cap a la sola
de la sabata, sento que la casa
ja no sé si és meva. Per la porta
fuig, enyorat, el cor desfet de l'aigua.

Toco les nou i les deu, i sóc l'aigua
gebrada a les agulles del rellotge.
Amunt i avall ja no sóc jo qui em porta.
Per encobrir neguits ja no tinc taula.
Trenco el mirall i em rediu que sóc sola.
Puja el desig i clivella la casa.

Per les escletxes, veus?, fujo de casa,
raiera d'aquest foc que invoca l'aigua.
(Vindràs quan morirà l'hora més sola?)
La fruita perd l'aposta amb el rellotge
i la tardor fa el ple damunt la taula.
Res no troba sortida per cap porta.

La nit truca a la porta i ve ben sola:
desparo taula i nego dins de l'aigua
desig, rellotge, orenga, plats, cor, casa.

                                               Maria Mercè Marçal 
                                               "Terra de Mai" 


6 comentaris:

  1. Quanta enyorança de la Maria Mercè, encara.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si, Xavier. Quin buit va deixar a la poesia la seva marxa tan prematura!

      Elimina
  2. Quin neguit, quina tristesa tan bella... no coneixia aquest poema.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És un poema molt bell, molt de l'estil de la Maria Mercè. Corprèn i alhora desassossega.

      Elimina