dissabte, 10 de juny del 2017

"ELS DOS CAMPANARS" de Jacint Verdaguer

Després de nombrosos problemes amb internet continuem compartint poesia. 
El poema 1001 és l'epíleg de "El Canigó", el diàleg entre el campanar de Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó. Llarg però imprescindible i alhora un homenatge a un dels poetes més importants i estimats de la nostra llengua, que va morir fa 115 anys en un dia com avui, després d'un  llarg calvari.








Doncs ¿què us heu fet, superbes abadies,
Mercèvol, Serrabona i Sant Miquel,
i tu, decrèpit Sant Martí, que omplies
aqueixes valls de salms i melodies
la terra d'àngels i de sants lo cel?

Doncs ¿què n'heu fet , oh valls!, de l'asceteri,
escola de l'amor de Jesucrist?
On és, oh soledat!, lo teu salteri?
On tos rengles de monjos, presbiteri,
que, com un cos sens ànima, estàs trist?

D'Ursèol a on és lo Dormitori?
La celda abacial del gran Garí?
On és de Romualdo l'oratori,
los palis i retaules, l'ori evori
que entretallà ha mil anys cisell diví?

Los càntics i les llums s'esmortuïren;
los himnes sants en l'arpa s'adormiren,
la rosa s'esfullà com lo roser;
com verderoles que en llur niu moriren
quan lo bosc les oïa més a pler.

Dels romàntics altars no en queda rastre,
del claustre bizantí no en queda res:
caigueren les imatges d'alabastre
i s'apagà sa llàntia, com un astre
que en Canigó no s'encendrà mai més.

Com dos gegants d'una legió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l'encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l'enderroc de sos altars.

Són dues formidables sentinelles
que en lo Conflent posà l'eternitat;
semblen garrics los roures al peu d'elles;
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.


Una nit fosca al seu germà parlava
lo de Cuixà: -Doncs, que has perdut la veu?
Alguna hora a ton cant me desvetllava
i ma veu a la teva entrelligava
cada matí per beneir a Déu.

-Campanes ja no tinc- li responia
lo ferreny campanar de Sant Martí-.
Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!
Per tocar a morts pels monjos les voldria;
per tocar a morts pels monjos i per mi.

Que tristos, ai, que tristos me deixaren!
Tota una tarda los vegí plorar;
set vegades per veure'm se giraren;
jo aguaito fa cent anys per on baixaren;
tu que vius més avall, no els veus tornar?

-No! Pel camí de Codalet i Prada
sols minaires i llauradors:
diu que torna a son arbre la niuada,
mes ai!, la que deixà nostra brancada
no hi cantarà mai més dolces amors.

Mai més! Mai més! Ells jauen sota terra;
nosaltres damunt seu anam caient;
lo segle que ens deu tant ara ens aterra,
en son oblit nostra grandor enterra
i ossos i glòries i records se'ns ven.

-Ai!, ell ventà les cendres venerables
del comte de Rià, mon fundador;
convertí mes capelles en estables,
i desniuats los àngels pels diables
en eixos cims ploraren de tristor.

I jo plorava amb ells i encara ploro,
mes ai!, sens esperança de conhort,
puix tot se'n va, i no torna lo que enyoro,
i de pressa, de pressa, jo m'esfloro,
rusc on l'abell murmuriós s'és mort.

-Caurem plegats- lo de Cuixà contesta-
Jo altre cloquer tenia al meu costat;
rival dels puigs, alçava l'ampla testa,
i amb sa sonora veu, dolça o feresta,
estrafeia el clarí o la tempestat.

Com jo, teia nou-cents anys de ma vida,
mes, nou Matusalem, també morí;
com Goliat al rebre la ferida,
caigué tot llarg, i ara a son llit me crida
son insepult cadavre gegantí.

Abans de gaire ma deforme ossada
blanquejarà en la vall de Codalet;
lo front me pesa més i a la vesprada,
quan visita la lluna l'encontrada,
tota s'estranya de trobar-m'hi dret.

Vaig a ajaure'm també: d'eixes altures
tu baixaràs a reposar amb mi,
i ai!, qui llaure les nostres sepultures
on foren Sant Miquel i Sant Martí-.


Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;
mes, l'endemà al matí, al sortir lo sol,
recomençant los càntics que ells acaben,
los tudons amb l'heurera conversaven,
amb l'estrella del dia el rossinyol.

Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejant mantell;
mostrà's com núvia de joiells guarnida;
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.

Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l'altívol Pirineu.

Jacint Verdaguer
Epíleg de Canigó



14 comentaris:

  1. En Verdaguer en aquest poema és immens.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ho era, era un home bo que estimava la seva terra. D'altre manera no emocionaria tant la lectura de la seva poesia.

      Elimina
  2. Mara meua, comes pot construir tan alt?
    Veig que t'has decidit a canviar l'aspecte del blog ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha coses que només la fe i la tenacitat poden construir.
      He canviat el blog perquè m'ha semblat més pràctic per llegir el negre sobre blanc, però encara no és definitiu, vaig provant.

      Elimina
  3. Vaig estar per aquestes contrades fa uns anys, ara tu ves per on me'ls recordes amb poesia.
    Sempre és bo que et retornin a vells i bells records

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bons records,doncs, Joan. Història i bellesa s'uneixen en el poema. I un petit homenatge a qui és un dels més grans poetes de la nostre llengua.

      Elimina
  4. gràcies Glòria!!!! gran poeta i home! veig que el blog està decorat diferent ....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estem en proves. Tinc tot l'estiu per acabar de ajustar-lo... per fer una 0,0 quan tu estiguis de vacances, Elfree.

      Elimina
  5. Preciós, Glòria, jo només recordava de memòria l'última estrofa...
    Gràcies per posar-lo.
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també el trobo preciós, m'emociona. Feia temps que el volia posar...però és tan llarg!
      Aprofitant l'aniversari del poeta l'he compartit.
      Petonets!

      Elimina
  6. Pell de gallina llegint Verdaguer... com domina, no només la poesia, sinó les emocions. Quina potència de sentiment!

    Amb tot, per sort els campanars perviuen i els visitants cada cop són més al seu voltant.

    "Al Canigó no el tiraran a terra...
    no esbrancaran l'altívol Pirineu!"

    La persistència de les nostres coses, del país, de la llengua... genial!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si, Carme, el poema és preciós i , sense ser-ne jo conscient molt oportú. És un homenatge sincer a Verdaguer i una reafirmació de la nostra identitat en uns moments decisius.

      Elimina
  7. Un homenatge molt ben merescut. Els dos campanars es mantenen ferms a la falda del Canigó i als nostres cors.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hagi ha de ser, no podem perdre ni els nostres valors ni la nostra història. Sempre ferms.

      Elimina