aquesta és la sentència:
plantar paraules.
regar-les amb paraules,
collir-les amb els dits de pell més tendra.
dallar les canyes del silenci,
barranc inútil, galliner de somnis.
sembrar, després, paraules
líquides,
per disfressar la vida
de mort, la mort de vida.
cap pausa.
no em pregunteu per què.
Francesc Garriga
Aquest poema no el coneixia. gràcies Glòria.
ResponEliminaIdentifica els amants de les paraules.
Un plaer compartir poesia amb vosaltres. Les gràcies les tinc que donar jo!
EliminaCal conrear paraules, però no estic d'acord a dallar les canyes del silenci perquè el silenci també ens ajuda a conrear paraules. Jo ho veig així.
ResponEliminaTens raó, Novesflors. Però jo no interpreto aquest "silenci" del que parla el poeta no com el silenci que convida a la introspecció, al recolliment, sinó al silenci de la incomunicació.
EliminaÉs la meva lectura, molt personal, es clar.
Sí, segur que tens raó.
EliminaNo ho sé, és la meva manera de entendre-ho.
EliminaUna abraçada!
Segur que si plantem paraules tendres, en recollirem de tendres, si en plantem d'amables, en recollirem d'amables...Sempre segons el què sembrem, recollirem.
ResponEliminaPetonets Glòria.
Sembrant bona llavor és conren bons fruits, molt cert, M. Roser.
EliminaPetonets!
Ni silenci ni pausa, no li podem demanar per què, és el misteri del poema.
ResponEliminaCert, Helena. M'agraden aquests finals que queden oberts.
EliminaUna convicció profunda.
ResponEliminaHo fan els poetes: conrear paraules sense defallir, cuidant-les fins a bastir poemes.
EliminaQui no fa silenci no troba la paraula adient.
ResponEliminaQuin gran poeta, lo Garriga. Quin llibre bell i trist, el seu "Swing"!!
L'estic descobrint i cada cop m'agrada més. Estic d'acord: un gran poeta.
Elimina