dimecres, 12 de març del 2014

" ALL TIME IS UNREDEEMABLE " de Joan Vinyoli

El temps passa irremeiablement. Tots ho sabem, i el poeta ens ho recorda.





La nit passada anava per les vinyes
seques, palpant els ceps un per un
com si fer-ho tingués significat:
rera els canyissos,
una dona vetllant cremacions
em va cridar i em conduí
fins a l'estable.

No recordo
la casa, no vull fer memòria
del menjador ni de l'escala ni
de cada replà.

Només recordo el vent
abrupte, cargolant-se
per l'apagada xemeneia, rebatent
les portes.

I la passió
que m'empenyia cap algú
que ja no era dins el camp
sinó dels records.

Els arbres gemegaven
i tot era un crit fosc
que venia de lluny
i res no era comprensible
ni res no era ja per abastar el que tant
les mans volien: no sentir-se buides
del tot.

Els grans focs apagats ja no es revifen.
El vent glaçat impera i mata.

                              Joan Vinyoli


18 comentaris:

  1. M'agrada en Vinyoli, vaig tenir una època que només llegia Vinyoli. Sempre m'ha semblat solitari i un pèl trist.

    Bona la frase " Els grans focs apagats ja no es revifen."

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un poeta important. No conec tota la seva obra, però aquest poema pertany a "Ara que és tard", que escriu quan ja es sent vell i la salut no l'acompanya massa.
      Al mes que ve buscarem un poema més festiu.

      Elimina
  2. Glòria, l'afirmació final sobre el vent glaçat esgarrifa. I no pel fred, sino per la veracitat.

    Fita

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una frase molt verídica i contundent, però aquest fred, aquest vent esgarrifós potser es pot pal·liar amb l'escalfor de algú que ens abraci. O amb la calor de les paraules

      Elimina
  3. Preciós poema d’un gran poeta
    Dos últims versos, colpidors, però tan real masses vegades...
    “Els grans focs apagats ja no es revifen.
    El vent glaçat impera i mata”

    ResponElimina
    Respostes
    1. De un foc apagat només queden cendres, però per poc caliu que quedi és pot revifa en una gran flamarada.

      Elimina
  4. Jo crec que és excessivament pessimista. Els grans focs apagats gairebé sempre es revifen metafòricament, en la poesia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si que està pessimista. Potser tindria els seus motius. Però amb la poesia tot pren vida i les paraules s'encenen.

      Elimina
  5. implacable el pas del temps..."El vent glaçat impera i mata" i a mi malgrat la imatge també m'ha deixat glaçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fa una mica de basarda, sobretot quan ja sumes una pila d'anys.
      És la vida, no hi ha volta de full...
      Però més que recrear-se mirant el vent glaçat potser haurien de pensar en els dies que em viscut de brisa càlida i de sol.

      Elimina
  6. poema dur, Glòria... coincideixo plenament amb l'Helena, necessito veureu-ho així... ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs enlloc d'un foc apagat i una vent gèlid ho convertim en un tímid caliu que la poesia revifa. :D

      Elimina
  7. M'agraden aquestes mans que no volien sentir-se buides...El caliu de les brases, sempre es pot revifar i ens poem recuperar del vent glaçat...
    Petonets, Glòria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi aquest tros també m'ha agradat. No és un poema alegra precisament, però els poetes són sensibles a la tristesa.
      Tu sempre positivant-ho tot. ;)
      Petonets!

      Elimina
  8. gran poema , gran poeta....carpe diem per si de cas

    ResponElimina
  9. Respostes
    1. Cada cop que llegeixo els seus poemes hi descobreixo nous matisos. És un dels meus grans, com tu dius, Veí.

      Elimina