En aquest poema l'Arderiu busca "la petita esbojarrada" que hi té amagada en el fons de si mateixa. Moltes de nosaltres també la busquem, en el fons del fons encara hi és ben viva.
Ara
que de tanta cosa torno...
No
em pregunteu, que no sabria dir-vos
per
quina brida m'he sentit lligada.
El
cor encara vol tornar a gronxar-se
desbocat,
a les barques de la fira;
i
dic que si, que en mi tot clama d'esma
cap
aquella petita esbojarrada.
...I
ja no sóc sinó una dona absorta,
amb
la veu i amb el riure que s'aturen.
Clementina
Arderiu
" És
a dir "
Pintura Olga Minardo
El cor el voldriem sempre gronxant-se...:)
ResponEliminaEt llegeixo cada dia, però ara en feia molts que no et deixava cap comentari...serà que el temps es gronxa a massa velocitat...
Una abraçada, Glòria, per aquest refugi poètic!
Això és molt bo, tenir sempre el cor amb ganes de gronxar-se, i no ensopit!
EliminaGràcies, bonica, per visitar el bloc. Entenc perfectament que no tinguis temps per comentar, els que teniu obligacions, ja se sap.
Una abraçada!
Des del fons del fons sempre ens fa l´ullet l´esbojarrada, si no, l´espurna de la vida s´aniria apagant.
ResponEliminaJo procuro alimentar-la, encara que a vegades cal avisar-la amb algun clatellot.
Bon cap de setmana , Glòria.
No siguis tan dura amb la noieta esbojarrada, que segur que és un encant! Cuida-la.
EliminaBon cap de setmana, Pais.
Oh, m'encanta!! Que no mori mai aquesta "petita esbojarrada", és plena de vida :)) Petonets
ResponEliminaAquestes petites esbojarrades que de tants ens acompanyen són cada cop més necessàries. Quan l'edat ens va allunyant d'elles es molt convenient recordar-les i reviure-les.
EliminaMolts petons!
Devia ser una mica trapella de petita, i de gran, obligada ( pel que diran) a tenir un comportament políticament correcte, troba a faltar el deixar-se anar...
ResponEliminaPenso que hi ha persones que no cal que la busquin la criatura , perquè no la trobaran...Mai ho van ser!!!
Bona nit.
És molt trist això que dius, tot i que si que es cert que hi ha persones que han nascut velles i amargades. Pobretes!
EliminaUna abraçada!
La perpètua nostàlgia, la melangia constant.
ResponEliminaMirar enrere sol provocar aquests sentiments.
ResponEliminaEncara que són sentiments de tendresa, agredolços.
L'esbojarrada plena de vida no hauria de marxar mai... a vegades, però té raó la veu i el riure se'ns aturen...
ResponEliminaLa vida pesa molt, però hauríem de mirar de conservar-la. Sinó una petita esbojarrada, almenys una petita entremaliada.
ResponElimina