VIBRACIONS 3 de Joan Salvat-Papasseit

 Dia de la poesia, Salvat Papasseit en estat pur*

 

A aquella estrella nua tan a prop de la lluna

li servo un gran amor

car volia escapar-se i la vigilen molt.

 

Ara el cel és tot blau dins el matí.

Només un petit núvol blanc-molt blanc: 

una verge s'ha deixat el coixí.

                                       

                                                                 Joan Salvat Papasseit

* Com diu el comentari de Xavier Pujol del que m'hi he apropiat,.

 

"CRIATURA DOLCÍSSIMA" de Joan Fuster

Avui és un bon dia per donar fi al preciós poema que Fuster va dedicar a aquesta criatura que tant va trasbalsar el seu cor. 

IX

Una amor perpetrada en l’agonia
i de mirra i escalf, amor, et guarde,
i l’alt agraïment en què madure.
Art de fervor és mon treball d’espera,
perquè ja t’he tingut; i cure amb somnis
la casa transcendent on em deixares.
I et guarde plenitud. Vindria a dir-t’ho
aquest goig sense gest, si preguntaves
a quin afany m’assemble o a quin tigre.
 
 
X

Record et dius, amor, record o vetla,
i distància estesa des dels braços,
et dius clima de set, et dius silencia.
Record et sent, amor, en cada tebi
naixement d’un record, i edat excelsa,
i en cada vena meua i desvalguda.
Record o espina lenta, amor, et pense,
i secreta estatura de la vida,
dins de l’amor, amor, on visc encara.

                          Joan Fuster

                                  
 

"AIRE DE NADAL" de Tomàs Garcés

S'acosta Nadal, com cada any compartirem una Nadala, no s'han de perdre les tradicions, i encara que ara no sovintejo gaire el blog us recordo amb molta estimació i vull desitjar-vos el millor per aquest any nou i per sempre. Una abraçada, macos!

Els pastorets s’aturen
en un camí fondal.
Per l'aire s’entrelliguen
campanes i timbals.

El cel és ple de signes.
Ah, qui els sabés llegir!
Els àngels escrivien
amb fum esborradís.

De vagues meravelles
el cel s'amoroseix.
Una ferida oberta

és un somriure obert.

Pugem a la collada,
que els pastorets hi van.
En l’aire s'entrelliguen
campanes i timbals.

                  Tomàs Garcés

"FE" de Gabriel Ferrater

 Avui 20 de maig commemorem el centenari del seu naixement. Gran poeta de curta vida per decisió propia.

La tens als teus braços. 
Dorms, i la somnies, 
i saps que és un somni 
tot el que veus d´ella. 
I el cor se t´arrenca, 
tremola de fe.

Només una cosa 
que tu li proposes 
et dóna penyora 
que et voldrà despert.

Coneix que és un somni 
el que li dius d´ella, 
però que per sota 
del somni, és ella 
que tens als teus braços.

                                                 

                                              Gabriel Ferrater                                                                                                                            "Teoria dels cossos"

                              

"ESGUARDS" de A. Rafols Casamada

 Avui compartim un poema que m'ha semblat bonic, original. Espero que us agradi.                   I dues mirades ben diferents del que sembla el mateix balcó.

fresc esguard

camins de neu

blava mar

i blau de lluna

 

blau esguard

ombra de calç

blau de cel

i groc de pruna

 

groc esguard

camí de vent

blau de nit

i ombra bruna

 

blau esguard

                                                                       pluja d'estels

blau de foc

i cor de lluna

 

                                                              A. Ràfols-Casamada

Imatges: A.Ràfols-Casamada

"CASTELL D'INFANTS" de Quima Jauma

 Recordem a Quima Jauma, de qui s'ha publicat un llibre que recull la seva poesia sota el títol "TRES POETES DE CADAQUES" que comparteix amb Clementina Arderiu i Rosa Leveroni i del que farem un recital el 6 d'abril a les Cotxeres de Sants. Esteu tots convidats

 

 

 

De crits joiosos per carrers i places

vam omplir els jorns llunyans de la infantesa.

Sentim encara el remoreig del mar

vora les platges amb un munt de sorra.

Fèiem castells on tancàvem els somnis.

Ones suaus, amb dolces embranzides,

ens convidaven a refer de nou

la nostra i bella arquitectura.

Eren novells artífexs d’un demà

sota l’escalf d’un fort sol de migdia.

                                  

                      Quima Jaume

   

Aquarel·la:  Rubén de Luis

"CRIATURA DOLCISSIMA" de Joan Fuster

De nou retrobem al poeta de Sueca en el centenari del seu naixement un home compromès amb cultura del seu país, un escriptor reputat i respectat, que tenia una sensibilitat exquisida per parlar d'amor. Gaudim avui d'uns fragments de "Criatura dolcissima":

7

Vindrà l'hora de veure dins els versos

i algú dirà de mi: heus ací un home

que moria allarat en clars abismes.

I algú dirà també: heus ací, sota

l'afer minuciós de les paraules,

un deliri que cou, un risc de gleva.

¿Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,

la teua olor completa, penetrant-me?

No li llegiran ton nom amb un bell pànic?

8

Mira com regracie a Déu aquella

ocasió de càntic i memòria,

hui que ton rostre ocupa el fons dels llibres.

La nit tan gran, la falda on es reclinen

les meues voluntats de tu, n'accepta

una altra més, la d'ara, adolorida.

Tota l'ànima junta ve a trobar-s'hi.

I és com si es descobrís senzilla, dreta,

enmig de tanta passió que em passa.

                               Joan Fuster

                     "Criatura Dolcíssima"

"VIGÍLIA DE NADAL" de Marià Manent

En la vigília de Nadal us desitjo de tot cor que aquest sigui un BON NADAL.

Oh gran vigília de plata!

És extàtica la nit.

Una estrella d'or esclata

damunt d'un arbre atuït.

Senyor, si la nit és freda,

hi poseu un foc d'amor.

És ample l'atzur de seda,

ple d’ales i de candor.

I en el cel sense vedruna

la campana degotant

fa tremolar un raig de lluna

i un estel nu com l'Infant.

              

               Marià Manent

AJAGUT d'Agustí Bartra

Des del seu exili republicà el poeta veu com passen els dies com una sínia que roda, però no avança. Enyor i esperança són els sentiments que perviuen en aquests moments

                                                                     Cap d'Agdé 1939

Roda, roda la sínia
lenta de l'enyorança.
Els catúfols s'emplenen
de daurades imatges.
El vent xiscla records
dalt la torre inclinada
de l'ànima...

            (Penso en una donzella
            blanca.
            amb l'infant del crepuscle
            a la falda.)

El meu somni camina
per un estrany novembre
de fulles enrogides.
D'una forca de lluna
penja
el cos del meu futur.
Ai, aigua a la mirada!

            (Penso en una donzella
            blanca
            tota esquitxada d'ombra
            d'acàcia.)

                                   Agustí Bartra

"AMIGA CALLADA" de Joan Vergés

Dimecres,  3 de novembre a les Cotxeres de Sants,  farem una tarda de poesia i música amb l'ajut del meu germà Eduard i d'una de les seves guitarres (en té més d'una). Un dels poetes que llegirem- i cantarem- és Joan Vergés, del que avui compartim un poema.                           Aquí el podeu sentir cantat per Toti Soler  

                     Ens agradaria que vinguèssiu!

 

 

 

Voldria anar amb tu de camí,
amiga callada.
Voldria que fos com ahir
la llum de la tarda.
Voldria saber si és veritat
que els somnis s'acaben.
Voldria saber si es fan vells
dreceres i marges.

Voldria anar amb tu de camí,
una altre vegada.
Potser tens el blau d'aquell cel
que a mi se m'apaga.
Potser tu veus sempre el perfil
d'aquelles muntanyes.
Voldria saber si és etern
el temps que ara passa.

Potser no ens hem fet grans,
sinó petits.
Potser tu veus on són
els meus amics.
Potser moren els anys
contra el teu pit
Potser tu veus el fons
del meu oblit

Voldria anar amb tu de camí,
amiga callada.
Voldria saber si estic trist,
només d'esperança.
Potser només ploro d'enyor,
de no somiar-te.
Potser només moro d'amor,
amiga callada.

                    Joan Vergés

L'EXTRATERRESTRE d'Isabel Clara Simó

El disabte vinent, dia 16 es celebrarà el CORRELLENGUA amb moltes activitats lúdiques i culturals. Aquest  any s'ha dedicat a la recentment desepareguda Isabel-Clara Simó. La recordem aquí amb un poema senzill i planer, com era ella, ple de sensibilitat i humor.

Potser penseu que els bons marcians
són tots ben verds, amb una antena
plantada damunt del cap i un ull ciclopi
al mig del front. Doncs el meu marcià
és ben rodó, de color rosa i amb cinc dits
en cada mà. Somriu si el mires, no gasta
armes ni cap eina ni artilugi de matar.

Li agraden els llibres, l'ànec amb peres,
la roba neta i un bon passeig.
Riu massa fort, us ho confesso,
però quan plora, ho fa baix i discret.
L'indigna la hipocresia i se'n fa creus
de l'estultícia dels famosets.
Dorm cada dia, bada quan pot,
té uns quants amics, no sap dir no
a una cervesa o, si s'escau, a un got de llet.

El meu marcià va dir-me un dia
que, quan s'estima, ha de ser massa,
car si no és massa, no és suficient.
Ell ho sap, que no s'assembla gens
als ortodoxos marcians de verd.
Ves què hi farem, riu entre dents,
si m'ha tocat ser diferent.

                            Isabel Clara Simó

PLAER DEL PORT de J.M. López Picó

Després d'Agost, quan la calor apreta i ens torna desvagats, tornem amb un petit poema de López Picó, poeta que fa temps teníem oblidat. Recordem-lo amb la imatge d'un port, sense creuers immensos ni turistes atabalats, on els mariners xuclen taronges.

Aquell home d’ulls grisos, plens de boires del nord,

Xuclava una taronja en un racó del port.

M’ha esguardat. Son esguard:”Quin gust de sol”, em deia.

I m’ha semblat que la boira dels seus ulls es desfeia.

J.M. López Picó

 

"LA CANÇÓ DELS INVADITS" d'Apel·les Mestres

Recordem a Apel·les Mestres  artista polifacètic dedicat al dibuix, la poesia, la dramatúrgia i la música, amb el seu poema «La cançó dels invadits», també conegut com a «No passareu». Els versos van ser escrits durant la Primera Guerra Mundial en protesta per la invasió de Bèlgica. Anys després, la resistència republicana va recuperar el lema, ara «No passaran», amb motiu de la Guerra Civil Espanyola. Apel·les Mestres va morir un dia com avui, un 19 de juliol de l'any 1936, quan començaven els tirotejos pels carrers de Barcelona, recordem-lo com el gran home i patriota que va ser.   Aquí ho canta Pau Alabajos

No passareu! I si passeu,

serà damunt d’un clap de cendra:

les nostres vides les prendreu,

nostre esperit no l’heu de prendre.

Mes no serà! Per més que feu,

no passareu!

No passareu! I si passeu

quan tots haurem deixat de viure,

sabreu de sobres a quin preu

s’abat un poble digne i lliure.

Mes no serà! Per més que feu,

no passareu!

No passareu! I si passeu

decidirà un cop més la història,

entre el sayó que clava en creu

i el just que hi mor, de qui és la glòria.

Mes no serà! Per més que feu,

no passareu!

A sang i a foch avançareu

de fortalesa en fortalesa,

però, què hi fa? si queda en peu

quelcom més fort: nostra fermesa!

Per’xò cantem: ”Per més que feu,

no passareu!”

                             

                           Apel·les Mestres 

 

"PÒRTIC" de Rosa Leveroni

Despedim la primavera amb un poema molt i molt romàntic, Rosa Leveroni, sempre esperant l'amor que l'ha de correspondre.  

  

 

Jo porto dintre meu

per fer-me companyia

la solitud només.

La solitud immensa

de l'estimar infinit

que voldria ésser terra,

aire i sol, mar i estrella,

perquè fossis més meu,

perquè jo fos més teva

                            Rosa Leveroni

BRÚIXOLA de F. Garriga Barata

Poques paraules necessita el poeta, les justes, per fer-nos sentir, per fer-nos pensar.

confosos en la lluita, els sentiments

m'han rossegat els ossos.

inutil destriar:

 

fer bé fa mal.

fer mal fa bé (?)

llanceu la brúixola, poetes,

no marca sempre el nord.

             F. Garriga Barata

 

 

 Imatge: Brúixola i rosa dels vents

LA MEVA CAMBRA A CADAQUÉS de Clementina Arderiu

El 1956, en el 75è aniversari de la coronació canònica de la Mare de Déu de Montserrat, un grup de literats van voler contribuir a teixir i a oferir una Corona Literària per honorar la 'moreneta', la patrona dels catalans.Autors com Rosa Leveroni, Josep Maria de Segarra, Carles Soldevila, Joan Fuster, Tomàs Garcés, Marià Villangómez, Carles Riba, Clementina Arderiu, Salvador Espriu, Maria Antonia Salvà, J. V. Foix, Pere Calders, Pere Quart; entre molts d'altres escriptors que es va sumar a l'homenatge. Avui compartim el poema de Clementina Arderiu.   

M'han fet ara marinera

i tinc casa i tinc llagut;

Cap de Creus és a la vora

—ahir no, hi vaig avui.

Marinera gent em volta,

Cadaqués m'ha pres el cor,

perquè la meva caseta

és gentil com un ex-vot.

 

M'hi portaren una imatge

amb la cara fina i greu;

entre el meu son i el meu dia

la cambra fa resplendent.

¿Quina angoixa em pot estrènyer

si la Verge em fa costat?

Tinc Montserrat amb l'aurora

pel balcó que dóna al mar

                        Clementina Arderiu

Imatge: Jordi Pagans Monsalvatge

"CANTEM" de Felícia Fuster

 Avui és un dia molt indicat per recordar a Felícia Fuster, una poeta poc coneguda potser perquè va viure des de 1950 a França, tal dia com avui és l'aniversari de la seva mort i aquest any -2021- també es commemora  el Centenari del seu naixement a la Barceloneta. Poeta i pintora amb una força i una delicadesa alhora que la fan admirable.

Cantem, 

com els paletes xiulen

mentre de la galleda estant

se'ls mira l'aigua.

Modulem-nos els sons

per creure que travessen,

com la claror,

les portes que mai no tanquen.

 

Mirem com es podreixen sols,

sota els peus nostres, els camins

fets de palla.

I continuem dansant

amb el peu boig

i el pes del món -drogat no pesa gaire-

fins que ens enfonsin i ja no ens aixequem.

Mai més

no es podrà caure, ens sentirem contents.

 

Com festí,

a taula, ens serviran mordasses.

En despertar del convit foll,

ja sense veu,

ens naixeran ben mudes les paraules.

Ningú mai més no coneixerà el so

de la mirada.

No serem més que cossos destrossats,

no ens quedarà permís ni per les llàgrimes.

                                                      Felícia Fuster 

Imatge; Felícia Fuster

IDENTITAT de Joan Margarit

 Avui recordem a Joan Margarit, que el dia 16 ens va deixar, amb un poema, l'ultim, del llibre "Des d'on tornar a estimar". El despedim amb dolor d'ell, però ens deixa una obra ingent per tenir-lo entre nosaltres.

 

Què fer de les paraules al final?
Si vull trobar què sóc no puc buscar
més que en dos llocs: la infància i ara que sóc vell.

És on la meva nit és neta i freda
com els principis lògics. La resta de la vida
és la confusió de tot el que no he entès,
els tediosos dubtes sexuals,
els inútils llampecs d’intel·ligència.

Convisc amb la tristesa i la felicitat,
veïnes implacables. Ja s’acosta
la meva veritat, duríssima i senzilla.
Com els trens que a la infància,
jugant en les andanes, em passaven a frec.

 

                                  Joan Margarit