Cuando un árbol gigante se suicida,
harto de estar ya seco y no dar pájaros,
sin esperar al hombre que le tale,
sin esperar al viento,
lanza su última música sin hojas
sinfónica explosión donde hubo nidos,
crujen todos sus huecos de madera,
caen dos gotas de savia todavía
cuando estalla su tallo por el aire,
ruedan sus toneladas por el monte,
lloran los lobos y los ciervos tiemblan,
van a su encuentro las ardillas todas,
presintiendo que es algo de belleza que muere.
Glòria Fuertes
Es diu Fuertes i té molta força!
ResponEliminaCert, fa una poesia sincera i directe, sense embuts.
EliminaQuin poema tan bonic!! Era una gran mestra Gloria.
ResponEliminaLa seva senzillesa la feia gran. Ella és defineix com autodidacta i "poeticamente desescoralizada".
EliminaGlòria, bonic i trist i alhora una imatge poderosa la que ens suggereix Gloria Fuertes. Una abraçada!
ResponEliminaLa mort d'un arbre sempre entristeix. Tanta bellesa perduda!
EliminaGràcies, Teresa, una abraçada.
La Glòria Fuertes no és de les meves poetes preferides...Però aquest poema és molt bonic i és trist que es mori un arbre!
ResponEliminaPetonets.
No ho sabia que t'agradés la Glòria Fuertes. Jo la trobo molt graciosa en poemes infantils, però en les poesie per adults és on més m'agrada.
EliminaLa bellesa la té aquest poema tan original.
ResponEliminaUn arbre que es suïcida, avorrit perquè se sent inútil és realment un plantejament original per un poema.
EliminaVeig que us agrada la poesia, acabo de descobrir aquest blog, fins ara estava atrapada amb el blog de lletresdelsilenci, ara afaguiré aquest tambe. Gracies
ResponEliminaGràcies a tu. M'agradaran molt les teves visites i agraeixo les teves paraules.
EliminaVaig a tafanejar per les lletresdelsilenci.
Una abraçada!
Un poema bonic i veritable. Quan un arbre mor mutilem la bellesa.
ResponEliminaI en moren tants. Cremats, talats...
Elimina