dimecres, 15 de juny del 2016

"EL PASSAT I EL FUTUR" de Joan Teixidor

Joan Teixidor reconeix pertànyer a una nissaga que, dia a dia, ha anat fent país i se'n sent orgullós. Així serà per sempre.





Va néixer aquí el meu pare.
Els avis, més amunt,
segurs a la muntanya.

 Eren gent aspriva,
pagesa i artesana.
Conreaven els camps 
i teixien el cànem
en la baluerna de fusta 
que ara veig al museu.

 Eren gent honrada i obscura.
Potser, el rossinyol
fregava els seus somnis 
en el matí lluent.

 Em dic Milany, Llaers,
i la Vila i la Bauma.
Em dic aquests noms que persisteixen
en els llibre geogràfics.
Quan camino d'esma pel món
m'oblido de qui sóc, 
però em canta la sang, 
els segles que s'apilen,
les hores escolades.

 Sóc vell com els crepuscles
i visc les primaveres 
insomnes del passat.
Quan sigui mort encara
viuré en tots vosaltres.

                      Joan Teixidor

Publicat per a
Etiquetes de comentaris: ,

16 comentaris:

  1. Carme Rosanas15 de juny del 2016, a les 0:36

    M'agrada aquest arrelament tant fort a la terra i al passat i aquest aferrament també cap al futur. Visca la terra!

    ResponElimina
  2. Fent camí15 de juny del 2016, a les 8:57

    Preciós poema. Les nostres arrels, viuen amb nosaltres per sempre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glo.Bos.blog17 de juny del 2016, a les 22:43

      Aquest sentiment de pertànyer a un lloc dóna sentit a la vida.

      Elimina
  3. xavier pujol15 de juny del 2016, a les 9:04

    Entre el passat i el futur... vivim el present.

    ResponElimina
  4. M. Roser15 de juny del 2016, a les 20:15

    Una habitació amb aquest paisatge de fons, és un lloc preciós per néixer...I si se sent el cant d'algun rossinyol!!!
    Petonets, Glòria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glo.Bos.blog17 de juny del 2016, a les 22:45

      Jo vaig néixer a Barcelona, el meu paisatge no és tan bucòlic, però per mi és el més bonic del món, perquè me'l estimo.
      Petonets, M.Roser

      Elimina
  5. novesflors16 de juny del 2016, a les 17:03

    La consciència de saber qui ets, com a individu i com a poble.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glo.Bos.blog17 de juny del 2016, a les 22:47

      Formar part d'una nissaga imprimeix caràcter, ens fa més forts.

      Elimina
  6. sa lluna16 de juny del 2016, a les 23:24

    Un bon paisatge per acompanyar un poema magnífic.
    No se'ns oblida d'on venim i sabem cap a on volem anar.
    Bessets, nina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glo.Bos.blog17 de juny del 2016, a les 22:48

      És molt trist oblidar d'on venim, gairebé tant com no saber cap on anar.
      Bessents, bonica!

      Elimina
  7. Consol17 de juny del 2016, a les 20:45

    M'he sentit molt identificada amb aquest poema. Gràcies Glòria, no el coneixia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glo.Bos.blog17 de juny del 2016, a les 22:50

      L'hi trobat en un recull de poemes que titulen "Generacions". Són poemes dedicats a mares, pares, fills...
      N'hi ha de preciosos.

      Elimina
  8. sargantana17 de juny del 2016, a les 21:55

    Quan sigui mort encara
    viuré en tots vosaltres....

    quina gran veritat !
    dins nostra tenim tots els que han sigut abans i empenyem plegats als que seran demà

    bona nit!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glo.Bos.blog17 de juny del 2016, a les 22:53

      Una gran veritat. En nosaltres viuen tots els essers que ja han marxat, però que tenim presents en el record.
      Una abraçada!

      Elimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)