" QUE VEIES AL CAMÍ? " de Salvador Espriu

Avui és l'aniversari de la mort d'Espriu. El recordem amb un poema en el que afirma contundent que el que ha escrit resta escrit.

Què veies al camí? 
Guspires encenien 
un foc en l’alta nit.

Què veies al camí? 
El regalim de l’aigua 
esborra sang dels dits.
 
 Esguardes al camí  
la incertitud de l’alba? 
Potser no, potser sí.
Com que el malson fugí  
per un instant, gosaves,
amb arguments subtils,
varar dins esperances,
esvelts clarosos,
prims,velers d’engany que solquin
serenes mars d’oblit.
 
No provis de tocar-me 
cap mot, si et sembla trist.
Prou saps que no podries:
el que he escrit és escrit.

                 Salvador Espriu

                 "Setmana Santa"

" ENIGMA " de Maria Antònia Salvà

Poderós l'amor, senzill i misteriós alhora. I encomanadís, com una cançó.

"L'amor torna negra, l'amor torna blanca...",
el cor m'ho cantava -bell temps de candor!-
finestra que s'obri, finestra que es tanca,
sentia un misteri secret i sonor.


Seria la merla que es posa en la branca?
Serà la coloma creuant la blavor?
"L'amor torna negra, l'amor torna blanca...",
i el cor no sabia ni què era l'amor.

                        M. Antònia Salvà

"JACULATORIES DEL CENTENARI" de Pere Quart

El 20 de novembre del any 1868 és la data del naixement de Pompeu Fabra. Pere Quart li dedicà aquest poema amb motiu del Centenari.

Audaç, vident, ànima dreta,
feina neta
en un país que renaixia
tot fent via
emprengué sol la gran comesa
mal compresa,
i a un desmanec, ja vell de segles
dona regles;
i sempre ho fe amb un somriure
d'home lliure
que el lliure albir d'altri respecta,
circumspecte.

Sent enginyer d'enginy flexible,
molt sensible,
un pont bastí per la cultura:
llengua pura.
Perquè sabia de convèncer
pogué vèncer,
dictador amb seny i sense sabre, 
mestre Fabra.                           

                                Pere Quart

                                         Serra d'Or. 1968

Imatge: Fitxes originals manuscrites per Pompeu Fabra durant la realització del Diccionari general de la llengua catalana, 1923-1929.

" SI LA MAR ENGANYA " de Dulce Chacón

Una ploma amb molta força, prematurament desapareguda.

                                                                                 A Juan

Habladora la mar, habladora:
puso a mis píes diecisiete caracolas
y nada me dijeron.

¿A quién puedo pedir que me resuelva
la palabra instante?

Sé que hasta aquí me trajo el azar,
el color de tus ojos es regalo de dioses
que yo no conozco.

¿Diecisiete días
hacen un instante?:

pregunto a la mar
y a tus dioses.

               Dulce Chacón

"PER TRES ESCLATS" de Carles Riba

Avui un poema de Carles Riba. Aquí el podeu sentir musicat per Toti Soler.

Per tres esclats he conegut l'amor,
per tres esclats de nit:
pels astres blancs, pel pit ofert
i els llampecs del ponent marcit.

Quan venies de lluny pels braços que estenies,
què fonda jeies dins el teu cos que brillava!
Et veia i et prenia fora dels nostres dies,
i eres vela a la riba d'una obscura mar brava.

Per tres camins he encontrat l'amor,
per tres se m'ha esmunyit:
pels astres reis, pel cor premut,
per l'alba del llevant florit.

                      Carles Riba 
                            " Del Joc i del Foc "


Pintura-Fragment: Van Gogh 

" QUATRE " de Clementina Arderiu

El dia 17 és l'aniversari de la mort de Clementina, avui un poema en que ella fa un repàs, un balanç de la seva vida.

Profunditat de pensament:
angoixa.
Món abrandat, mortal!
Demà la casa serà coixa
de mi. I l'ànima?
Immortal? 

Extremarem d'amor el joc.
Esposa
fèrtil d'enginy gosat
seré. L'amor com una rosa
sola. Per àrbitre,
llibertat. 

Reconcilies mon instint,
revolta,
amb la raó que escau,
i mare sóc de cop i volta.
Infant, tu reies, i
quina pau! 

Secularment dona i destí
caminen:
les Parques van filant.
Un lloc al món, el meu, i finen
retrets. Els somnis no
valen tant.
  
                          Clementina Arderiu
                               "Cant i Paraules"

"OH, COS DE VITRALL" de V. Andrés Estellés

Avui un poema d'amor, d'un dels meus poetes preferits. 

Oh
cos
de
vitrall!
Oh
cos
de
vinyeta
d'un
blau

aigualit
d'un
verd
incitant,
de
capitular
d'un
text
remotíssim.

No gose, no gose tocar-te'l
                 Oh cos com un riu que creua l'arbreda,
                 oh cos com renill d'un cavall perdut!

                                          V. Andrés Estellés

                                                                             “Manual de conformitats”

Pintura: F. Revello del Toro

" DIMECRES DE CENDRA " de Joan Maragall

Avui és dimecres de Cendra. Maragall ens sorprèn dirigint el seu poema a una noia jove, aconsellant-li que no es deixi posar cendra,- tots coneixem la litúrgia del dia d'avui- que s'oblidi de la mort i gaudeixi de la vida amb el goig de la seva jovenesa.

No et facis posar cendra, -no et facis posar cendra,
patró de joventut,
que no té res que veure -la mort, la cendra, am tu.
No entelis am mementos
ton front rosat i pur.

Tu no has pas d'haver esment -de la trista paraula
que diu el sacerdot
girant-se de la taula.

Que aquest color rosat -que duus al front i als llavis
no t'ha sigut donat -per cendrosos agravis,

que t'ha sigut donat,
verge de la sang tendra,
per uns altres esblaims
-que no són pols ni cendra.    

 

                Joan Maragall 
                "Visions i Cants" 1896

Imatge: Iman Saleki

"NO DECIA PALABRAS" de Luis Cernuda

Somni, carn i desig es trenen en aquest poema que parla de l'anhel d'un mon més habitable per l'amor ardent i insatisfet. Ser homosexual en aquelles dates no era cosa fàcil.

No decía palabras...
No decía palabras,
acercaba tan sólo un cuerpo interrogante
porque ignoraba que el deseo es una pregunta
cuya respuesta no existe,
una hoja cuya rama no existe,
un mundo cuyo cielo no existe.

La angustia se abre paso entre los huesos,
remonta por las venas
hasta abrirse en la piel,
surtidores de sueño
hechos carne en interrogación vuelta a las nubes.

Un roce al paso,
una mirada fugaz entre las sombras,
bastan para que el cuerpo se abra en dos,
ávido de recibir en sí mismo
otro cuerpo que sueñe;
mitad y mitad, sueño y sueño, carne y carne,
iguales en figura, iguales en amor, iguales en deseo.

Aunque sólo sea una esperanza,
porque el deseo es una pregunta 

cuya respuesta nadie sabe.

                 Luis Cernuda 
                    " Los Placeres Prohibidos"
 

Pintura: Hippolyte Flandrin.

" DESPRÉS " de Manuel de Pedrolo

Quina actitud hi ha després d'entregar-se l'un al altre?  Manuel de Pedrolo ens parla de quatre formes de voluptuositat que ell ha copsat.

A
Quina secreta voluptat

en la fosca del ulls s'obstina
quan, després d'haver descavalcat,
et beso la boca, la sina.     
     
B
Quina secreta voluptat

s'entreté en la teva mirada
quan, en repòs, al meu costat,
et sents més que mai despullada.

C
Quina secreta voluptat
s'adorm en el esguard i es desperta
quan lassa d'haver copulat,
un darrer goig et desconcerta. 

D
Quina secreta voluptat
en els teus ulls encara perdura
quan, amb el cos apaivagat,
rumies la teva ventura?

                      Manuel de Pedrolo 

                            “Erotica XX”

Pintura (fragmento):  Antonio Mancini

"LES SERVES ENDREÇADES" de Josep Carner

El 9 de febrer és l'aniversari del naixement de  Josep Carner. El recordem en aquest poema de "Els fruits saborosos", un dels que dedica a la vellesa.

A la polida cambra que fa un aroma d’herbes,
i és blanca, amb una imatge que ve del temps antic,
Hersé treballa tota fina, i amb rostre amic.
És ben plaent el viure quan endegueu les serves. 

Oh la velleta, per morts i morts compassada!
tants de dols li han donat una nova candor.
Prou que us hi valen, quan un minva la diada,
la feina ben atesa i els pensaments d’amor. 

I diu Hersé: -Ja a mi m’escau el raconet,
com a aqueix fruit que poso damunt la palla neta;
el paradís pot heure’s dins una cambra estreta,
només que tot hi lluï, ben pur, en son indret. 

Jo hi jugo a mitja vida; la gent del meu llinatge
passaren, enduent-se’n la millor part de mi.
Ja em cal només, desada com sóc en mon estatge,
d'assaonar-me i endolcir-me ans de morir. 

I quan vindrà aquell dia que el nostre fat curulla,
aquell endreç per sempre que no farà cap por,
que es cremi un xic d’espígol damunt de ma despulla
i aquell estel que em veia s’adoni que no hi só.

                                           Josep Carner

" S O L " de Josep Palau i Fabre

El poeta explica el nom del seu llibre Poemes de l'alquimista: "És a dir, poesia entesa no com un fi en ella mateixa, sinó com un mitjà d'exploració, o d'experimentació, com per altres ho poden ser el microscopi o la música, com a l'edat mitjana s'empraven els metalls". 

A voltes, en llevar-se, l'home sol 
sent fred al cor, una dent que el mossega 
a causa de no haver sota el llençol,
durant la nit, un cos per a la brega.  

I es mou feixuc, amb la recança oberta 
d'abandonar un lligam que desconeix, 
i mira el llit de nou i empal·lideix, 
veient la companyia tan deserta.  

Viu amb el pensament alatrencat, 
com si tot l'univers mudés de ruta 
i no trobés una esfera segura.  

I va tot sol i sent nosa al costat: 
algú que en el flanc dret se li detura 
fent-li present la seva vida eixuta.  

                             J. Palau Fabre
                                       "Poemes de l'alquimista"

Imatge: Humberto Rivas

" TRES ÁRBOLES CAIDOS " de Gabriela Mistral

Un tendre poema en que l'autora expressa el seu profund amor i respecte per la Natura.

    Tres árboles caídos
quedaron a la orilla del sendero.
El leñador los olvidó, y conversan,
apretados de amor, como tres ciegos.

    El sol de ocaso pone
su sangre viva en los hendidos leños
¡y se llevan los vientos la fragancia
de su costado abierto!

    Uno, torcido, tiende
su brazo inmenso y de follaje trémulo
hacia otro, y sus heridas
como dos ojos son, llenos de ruego.

    El leñador los olvidó. La noche
vendrá. Estaré con ellos.
Recibiré en mi corazón sus mansas
resinas. Me serán como de fuego.

¡Y mudos y ceñidos,
nos halle el día en un montón de duelo!

                             Gabriela Mistral

"ESCOLTO LA SECRETA HARMONIA" de B. Rosselló Pòrcel

 "Austera eixutesa i eliminació conscient d'efectismes, heus ací la característica fonamental de Rosselló Pòrcel. Ell ha defugit les fàcils postures gracioses". 
Ho diu un gran poeta i bon amic seu: Salvador Espriu

Escolto la secreta harmonia de l'aire
i l'ardor que tremola
d'unes grans aigües lliures. 

Ales i dansa! Déus
que ara passen i canten
altes músiques! Llum
dels ulls sagrats i verges! 

Estic sol en aquestes 
ombres i sento caure
ones de sang, enmig
d'una alba trista i aspra. 

                 B. Rosselló Pòrcel

" ELLA PARLA " de Joan Teixidor

Ella parla i es queixa d'un amat força maldestre. O molt egoista.

Ens apleguem a la fronda.

És mig dia, el sol és alt;

a la galta estranya ardència

ja no em cal.

Ens ajacem damunt l'herba.

El teu sospir em fa mal.

Els braços s'afanyen massa;

no s'hi val.

El cel el veig entre branques;

se'm gira una set mortal;

potser, si ho vull, no m'estimis;

m'és igual.

El sol rient s'arrecera;

la lluna és migrat fanal.

No t'escau de fer promeses.

Tant se val!

                  Joan Teixidor

" CANÇONS DE PAPER FI " de Maria Mercè Marçal

Sempre un plaer compartir la poesia de la Marçal. I encara més amb el deliciós poema d'avui.

Cançons de paper fi
m’omplen la sàrria
i em foraden el fons
de la butxaca.

Mireu quin caramull
de llunes blanques!
Duc llunes i cançons
per arracades.

               M.M.Marçal