dissabte, 9 de setembre de 2017

"EM DIUEN, M'IMPORTUNEN" de Jordi Sarsanedas

Per en Jordi Sarsanedas la llengua és alhora mare i filla nostra. Ella ens dona les paraules per expressar-nos, a ella hem d'estimar, cuidar i defensar com a un fill,  perquè creixi, perquè no mori.






Em diuen, m'importunen: aquesta llengua és moridora,
la teva, la meva, prou que ho sé, 
la llengua del meu poble.
És moridora.
Allò que val, però, és que hi respiro
que em suporta, que em duu.
La mort, que quedi clar, no desmenteix la vida,
l'acota i prou.

Ella, cada paraula, cada nom, cada verb,
cada inflexió
vibra i dóna ànima fins als deserts de sal,
fins i tot als ermots de l'anatomia.
Quantes coses no foren mai si ella no les digués,
res ni ningú.

L'empenta de burxar, d'empenyer
dies i anys enllà, segles, adats,
i no només genética.
Penso en la cultura de la vora del foc,
rialles i contalles,
el tió que xiula i el gos a ran de peus,
rosta i trinxat, te i porcellana.

Aquesta filla és la teva mare.
Dona-li la mà.
Ella et duu, ella t'empeny
segles i segles.


                                Jordi Sarsanedas
                                  "L'enlluernament, al cap del carrer"




Il·lustració de Lola Anglada

10 comentaris:

  1. Preciós!La respirem, per sort i per una força estranya.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És un poema molt inspirat. Penso que la sentim tan nostra que respirem amb català.

      Elimina
  2. Respostes
    1. Sempre perseguida, sempre menyspreada l'hem de defensar aferrissadament.

      Elimina
  3. has triat una il·lustració emblemàtica per un bon poema!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si, a demés de emblemàtica em va semblar una imatge força adequada.

      Elimina
  4. M'agrada aquesta defensa del català, però no és una llengua motidora, sinó que té molta vida pel devant...
    Petonets, Glòria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De nosaltres depèn, M.Roser, només de nosaltres, que de enemics en té.

      Elimina
  5. L'hauríem de parlar sempre, també quan se'ns dirigeixen en castellà. No ho fem per sentit d'inferioritat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En el meu cas no sé si és per sentit d'interioritat, que penso que no el tinc, sinó per l'educació castrant que vam rebre els de la meva generació, unes normes de cortesia cap als nouvinguts que potser és van malinterpretar.

      Elimina