Quan passa el vent per la flauta, cal que es
belluguin els dits.
- Refrany-
Ara ve que el cel sospira.Tau-tau, s’anima, tau-tau.Xano-xano, després,xano-xano, com bufega!Bufa, xiula, bufa, xiscla…s’encresta a lloure.Les canyes com s’ajeuen!I aquella s’ha trencatde tant pentinar núvols.Udols per tot ben blancs, del tot.udols del tot ben blaus.Urpejats.El vent, amb innombrablesfiníssims peus de sorra,xiula i xerrica,xiscla i carrisqueja.O sense peus: la panxa de la serpfeta d’aire adreçat al aire.Ara jo poso els cinc sentitsals traus del vent,cinc dits,per fer-ne melodia,sentit, memòria,d’aquest vent que passa I bufaI xiula com espases.Té, ja m’he tallat!I un fil de sang, de la punta del ditCom un cabell s’allarga,Fuig i s’esbulla.La meva sang és ventI tots els arbres canten.
Jordi Sarsanedes
Pintura: Ale Firszt
Un poema com una història.
ResponEliminaMolt descriptiu, i alhora metafòric.
EliminaM'agrada el refrany, té molta llògica, sinóo sempre sonaria la mateixa nota...
ResponEliminaPetonets.
De nosaltres depèn la melodia que soni.
EliminaPetonets, M.Roser!
Quin refrany tan cert. Com solen ser els refranys.
ResponEliminaEls refranys són la saviesa popular, l'experiència que no sol equivocar-se.
Eliminabona poesia i a sobre ahir feia molt de vent .....quina coincidència ! i el refrany molt escaient cal saber aprofitar les oportunitats i actuar sinó no n'hi ha prou
ResponEliminaAi, Elfree, va bufar un vent força molest. Com bé dius s'han de aprofitar les oportunitats, de totes les coses s'han pot treure alguna de positiva.
EliminaEls sorolls de la natura com una melodia.
ResponEliminaEl poeta ho explica molt bonic, però a mi quan bufa fort el vent em trasbalsa.
EliminaLa sang és vent, la sang és poesia cantada pels arbres.
ResponElimina