dimarts, 29 de desembre de 2015

" EL COMBAT DELS POETES"

Recordem a Marius Torres, en la data de la seva mort, amb un poema que va dedicar al seu amic Joan Sales.








Què esperes, esperit distès igual que un arc?
 "Amarint"   
                                                                                                              Joan Sales


Poetes, com l'arquer que es dreça d'entre els morts
i, tibant el seu arc, encara espera vèncer,
en el combat obscur per la nostra remença
tibem els nostres arcs amb un suprem esforç.

Sagitaris damnats, la nostra ànima tensa
dobleguem. És la corda dolorosa que es torç
i paga, sota els dits implacables i forts,
el vol de les sagetes amb la seva sofrença.

Com més dur serà el braç i més potent el puny,
els àgils projectils arribaran més lluny
i serà més daurat el vi de la victòria.

I del nostre esperit, distès igual que un arc,
els versos volaran amb un impuls tan llarg
que es perdran en el cel inútil de la glòria. 

                                          Màrius Torres


Escultura: Jordi Diez

dijous, 24 de desembre de 2015

"NADAL" de J.Salvat Papasseit

Colpidor poema de Salvat Papasseit, jo el trobo preciós. Encara no entenc com no el tenia al blog!




Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.
                                   J. Salvat Papasseit

                                                                   
 B O N
NADAL!!!

dimarts, 22 de desembre de 2015

"HIVERN" de M. Martí i Pol

Avui celebrem l'arribada de l'hivern amb un magnífic poema de Martí i Pol, ell sempre té un poema adient: per totes les estacions del any,  per totes les circumstancies.





Estimo la quietud dels jardins 
i les mans inflades i vermelles dels manobres.  

Estimo la tendresa de la pluja 
i el pas insegur dels vells damunt la neu.  

Estimo els arbres amb dibuixos de gebre 
i la quietud dels capvespres vora l'estufa.  

Estimo les nits inacabables 
i la gent que s'apressa sortint del cinema.  

L'hivern no és trist: 
És una mica malenconiós, 
d'una malenconia blanca i molt íntima.  

L'hivern no és el fred i la neu:
És un oblidar la preponderància del verd, 
un recomençar sempre esperançat.  

L'hivern no és els dies de boira: 
És una rara flexibilitat de la llum 
damunt les coses.  

L'hivern és el silenci: 
és el poble en silenci, 
és el silenci de les cases 
i el de les cambres 
i el de la gent que mira, rera els vidres, 
com la neu unifica els horitzons 
i ho torna tot 
colpidorament pròxim i assequible.  

                               M. Martí i Pol


Pintura: Kazimir Malévich

dissabte, 19 de desembre de 2015

"SOLEIADA" de Joan Maragall



Glòria Casals exposa al llibre “Joan Maragall. Carnets de viatge” que 'Soleiada' admet dues lectures, una de profana i l'altra de religiosa. 'La primera ens parlaria de l'engendrament i naixement del fill del sol; la segona, revelada pel to profètic del vers final, ens parlaria de l'engendrament i naixement de Jesús.'
Recordem al poeta, que va morir un 20 de desembre.







En una casa de pagès hi havia
una donzella que tenia
els disset anys d’amor; i era tan bella,
que la gent d’aquell volt
deien: «És una noia com un sol».
Ella prou la sabia
la parentela que amb el sol tenia:
que cada matinada
per la finestra a sol ixent badada
l’astre de foc i ambre
li entrava de ple a ple dintre la cambra,
i ella nua, amb delícia,
s’abandonava a la fulgent carícia.
De tant donar-se a aquestes dolces manyes
va ficar-se-li el sol a les entranyes,
i ben prompte sentia
una ardència dins d’ella que es movia.
«Adéu, la casa meva i els que hi són:
jo prenyada de llum me’n vaig pel món».
De tots abandonada,
va començar a rodar per l’encontrada.
Estava alegre com l’aucell que vola,
cantava tota sola,
cantava: «Só l’albada
que duc el sol a dins i en só rosada.
Els cabells me rossegen,
els ulls me guspiregen,
els llavis me robiegen,
en les galtes i el front tinc el color
i al pit la gran cremor:
tota jo só claror contra claror».
La gent que la sentia
s’aturava admirada i la seguia:
la seguia pel pla i per la muntanya
per sentir-li cantar la cançó estranya
que l’anava embellint de mica en mica.
Quan ella va sentir-se prou bonica,
va dir: «M’ha arribat l’hora»,
va parar de cantar, i allà a la vora
entrava a una barraca que hi havia.
La gent que a l’entorn era
sols veia un resplendor i sols sentia
el gemec poderós de la partera.
De sobte, les clivelles
del tancat van lluir igual que estrelles.
De seguit s’aixecà gran foguerada,
tota la gent fugia esparverada,
i en la gran soledat només restava
un nin igual que el sol, que caminava
i deia tot pujant amunt la serra:
«Jo vinc per acostar el cel a la terra...»
                                                 Joan Maragall


Pintura: G. Klimt                                     

dimecres, 16 de desembre de 2015

"LA NIÑA ROSA, SENTADA" de Rafael Alberti

Avui és l'aniversari del naixement de Rafael Alberti. El recordem amb un poema, una elegia, en el que explica una vivència seva: la d'una nena veïna, que somniava viatges, viatges que no va poder realitzar.




La niña rosa sentada.
sobre su falda,
somo una flor,
abierto un atlas.
¡Cómo la miraba yo
viajar, desde mi balcón!
Su dedo, blanco velero,
desde las islas Canarias
iba a morir al mar Negro.
¡Cómo la miraba yo
morir, desde mi balcón!
La niña rosa, sentada.
sobre su falda,
como una flor, cerrado, un atlas.
Por el mar de la tarde
van las nubes llorando
rojas islas de sangre.
                      Rafael Alberti


Pintura: J.Sorolla

dissabte, 12 de desembre de 2015

"FLORIEN ELS ESTELS" de Rosa leveroni

Avui un poema d'amor, tendre, constant, conformat, molt de l'estil de la Leveroni.






Florien els estels. Damunt les branques
daven el seu perfum.
L'aigua del rierol s'extasiava
amb l'amorosa llum.
I la seva cançó era la casta
tendresa de la nit
ignorant del amor l'amarga joia,
el dolorós neguit...

Mà dins la mà, les passes ressonaven
pel caminal desert.
Res no es va dir, només al pas dels somnis
el cor era despert.
Regnava dintre meu la flor d'un rostre
portant l'enyorament...

Al teu costat, ja sola, caminava
amb un encantament
per aquells breus instants en què em sentia
pura com un infant
i lluny del trist destí de la vellesa
que m'anava guanyant...

I la tendresa casta que em prenia
de tenir-te al costat
era holocaust dolç a la fermesa
del meu amor callat.


                  Rosa Leveroni



dimecres, 9 de desembre de 2015

"FESTA AL REBOST" de Apel·les Mestres

M'encanten els contes i poemes que donen vida a objectes inanimats, són innocents i divertits. Avui tot el rebost està de festa, una gran festa: un casament!





Avui al rebost
hi ha festa completa:
aquest vespre l'All
es casa amb la Ceba.

Hi ha acudit la flor
de la parentela,
i lo més granat
de llurs coneixences.

Vestida de blanc
la Sal s'hi presenta,
la du de bracet
son marit el Pebre.

L'Oli compareix
dintre de la gerra,
i el Vinagre acut
en sitra lluenta.

El Sucre es remou
dintre la sucrera,
els xics Moixernons
arriben per rengles.

La cistella d'Ous
també és de la festa,
també en són el Llard
i Safrà i Canyella.

Tots són compliments
i grans reverències:
-Déu vos guardi, l'All!
-Santa nit, la Ceba!

Quan el nuvi es mou
tothom estossega,
quan la núvia riu
tothom ploriqueja.

-Benvinguts, senyors;
comencem la festa;
saltem i ballem,
que ja romp l'orquestra.

L'orquestra és un grill
que amb delit rasqueja,
i un vol de mosquits
tocant la trompeta.

                                             Apel·les Mestres