dissabte, 19 de desembre de 2015

"SOLEIADA" de Joan Maragall



Glòria Casals exposa al llibre “Joan Maragall. Carnets de viatge” que 'Soleiada' admet dues lectures, una de profana i l'altra de religiosa. 'La primera ens parlaria de l'engendrament i naixement del fill del sol; la segona, revelada pel to profètic del vers final, ens parlaria de l'engendrament i naixement de Jesús.'
Recordem al poeta, que va morir un 20 de desembre.







En una casa de pagès hi havia
una donzella que tenia
els disset anys d’amor; i era tan bella,
que la gent d’aquell volt
deien: «És una noia com un sol».
Ella prou la sabia
la parentela que amb el sol tenia:
que cada matinada
per la finestra a sol ixent badada
l’astre de foc i ambre
li entrava de ple a ple dintre la cambra,
i ella nua, amb delícia,
s’abandonava a la fulgent carícia.
De tant donar-se a aquestes dolces manyes
va ficar-se-li el sol a les entranyes,
i ben prompte sentia
una ardència dins d’ella que es movia.
«Adéu, la casa meva i els que hi són:
jo prenyada de llum me’n vaig pel món».
De tots abandonada,
va començar a rodar per l’encontrada.
Estava alegre com l’aucell que vola,
cantava tota sola,
cantava: «Só l’albada
que duc el sol a dins i en só rosada.
Els cabells me rossegen,
els ulls me guspiregen,
els llavis me robiegen,
en les galtes i el front tinc el color
i al pit la gran cremor:
tota jo só claror contra claror».
La gent que la sentia
s’aturava admirada i la seguia:
la seguia pel pla i per la muntanya
per sentir-li cantar la cançó estranya
que l’anava embellint de mica en mica.
Quan ella va sentir-se prou bonica,
va dir: «M’ha arribat l’hora»,
va parar de cantar, i allà a la vora
entrava a una barraca que hi havia.
La gent que a l’entorn era
sols veia un resplendor i sols sentia
el gemec poderós de la partera.
De sobte, les clivelles
del tancat van lluir igual que estrelles.
De seguit s’aixecà gran foguerada,
tota la gent fugia esparverada,
i en la gran soledat només restava
un nin igual que el sol, que caminava
i deia tot pujant amunt la serra:
«Jo vinc per acostar el cel a la terra...»
                                                 Joan Maragall


Pintura: G. Klimt                                     

8 comentaris:

  1. gran gran poeta Maragall tu sempre al cas ....descansi en pau .....dispensa que digui una bajanada avui amb la boira enlloc de soleiada seria més emboirada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha,ha! Emboirats ho estem tots aquests dies, amb tantes menjades d'olla dels polítics.
      Gran Maragall, fa de bo recordar-lo!

      Elimina
  2. No coneixia aquest esplèndid poema de Joan Maragall.
    Gràcies Glòria per publicar-lo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No és gaire conegut i, realment, és bellíssim.
      Gràcies a tu Xavier!

      Elimina
  3. No coneixia aquest poema d'en Maragall...l'he trobat preciós!!!
    I la foto és d'un dels meus pintors preferits.
    Bon diumenge, Glòria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Celebro que t'hagi agradat, no l'havia compartit encara perquè és una mica llarg, però realment és molt maco.
      Klimt és un pintor extraordinari, a mi també m'agrada molt.
      Petonets!

      Elimina
  4. Quin encant de poema. M'ha agradat molt. I la pintura, preciosa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Novesflors, sempre són ben rebuts els teus comentaris. I els teus afalacs, també :)

      Elimina