divendres, 22 d’agost de 2014

"EL MEUS PITS SÓN DOS OCELLS..." de M.M.Marçal


Aquest poema, el tercer dels nou que formen "Foguera Joana", és  ple de sensualitat i amb imatges prou explicites que resulten molt suggerents. 





Foguera Joana



III

Els meus pits són dos ocells engabiats
quan els teus dits els cerquen
per entre les fulles i les flors del vestit.


Però quan fulles i flors cauen a terra
-que el desig porta dalla!-
són dos peixos que et fugen de les mans
en les crestes nevades de la mar.

                        M. Mercè Marçal
                             "Bruixa de dol" 



16 comentaris:

  1. Pits fugissers, quina imatge !

    Havia oblidat que aquest poema el vaig transcriure al blog, fa anys.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pits fugissers, peixos de foc que el desig empaita.
      Un poema deliciós. No m'estranya que el recollissis al teu blog. Tens bon gust. ;)

      Elimina
  2. M'ha impressionat una mica, per com li van anar les coses. Sembla premonitori...
    Petonets, Glòria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Font de dolor i plaer. Si que impressiona, si...
      Petonets, M. Roser

      Elimina
  3. Respostes
    1. Grandiosa la Marçal!
      Gràcies a tu, Elfree, per les teves visites, sempre és un plaer compartir poesia amb tu.

      Elimina
  4. Estic molt d'acord en deixar anar els ocells i agafar fermament els peixos.

    ResponElimina
  5. Respostes
    1. Bellíssims els poemes d'amor de la Maria Mercè, sempre el desig bategant en cada vers.

      Elimina
  6. jejej Joan, ja m'ho pensava :) El poema és deliciós

    ResponElimina
    Respostes
    1. En Joan fidel a si mateix ;·) (Joan no canviïs mai)
      Deliciós és la paraula justa per definir el poema, Loreto, jo també li trobo.

      Elimina
  7. Els peixos, escates
    de mar. Remo
    sense rèmora
    del que havíem deixat
    ancorat a la sorra.
    Salpa'm. Salobre.

    :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sense rèmores...Salpem, endavant.
      Preciós, Montse!

      Elimina
  8. És difícil no passar una mica d'angoixa quan llegeixes la bellesa dels versos de la Maria Mercè.
    Que bé escrivia!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com una síndrome de Stehndal, oi?
      Gran i irrepetible la Marçal!

      Elimina