El poema
1001 és l'epíleg de "El Canigó", el diàleg entre el campanar de Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó. Llarg però imprescindible i alhora un homenatge a un dels poetes
més importants i estimats de la nostra llengua, que va morir fa 115
anys en un dia com avui, després d'un llarg calvari.
Doncs ¿què us heu fet, superbes abadies,
Mercèvol, Serrabona i Sant Miquel,
i tu, decrèpit Sant Martí, que omplies
aqueixes valls de salms i melodies
la terra d'àngels i de sants lo cel?
Doncs ¿què n'heu fet , oh valls!, de l'asceteri,
escola de l'amor de Jesucrist?
On és, oh soledat!, lo teu salteri?
On tos rengles de monjos, presbiteri,
que, com un cos sens ànima, estàs trist?
D'Ursèol a on és lo Dormitori?
La celda abacial del gran Garí?
On és de Romualdo l'oratori,
los palis i retaules, l'ori evori
que entretallà ha mil anys cisell diví?
Los càntics i les llums s'esmortuïren;
los himnes sants en l'arpa s'adormiren,
la rosa s'esfullà com lo roser;
com verderoles que en llur niu moriren
quan lo bosc les oïa més a pler.
Dels romàntics altars no en queda rastre,
del claustre bizantí no en queda res:
caigueren les imatges d'alabastre
i s'apagà sa llàntia, com un astre
que en Canigó no s'encendrà mai més.
Com dos gegants d'una legió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l'encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l'enderroc de sos altars.
Són dues formidables sentinelles
que en lo Conflent posà l'eternitat;
semblen garrics los roures al peu d'elles;
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.
Una
nit fosca al seu germà parlava
lo de
Cuixà: -Doncs, que has perdut la veu?
Alguna
hora a ton cant me desvetllava
i ma
veu a la teva entrelligava
cada
matí per beneir a Déu.
-Campanes ja no tinc- li responia
lo ferreny campanar de Sant Martí-.
Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!
Per tocar a morts pels monjos les voldria;
per tocar a morts pels monjos i per mi.
Que tristos, ai, que tristos me deixaren!
Tota una tarda los vegí plorar;
set vegades per veure'm se giraren;
jo aguaito fa cent anys per on baixaren;
tu que vius més avall, no els veus tornar?
-No!
Pel camí de Codalet i Prada
sols
minaires i llauradors:
diu
que torna a son arbre la niuada,
mes
ai!, la que deixà nostra brancada
no hi
cantarà mai més dolces amors.
Mai
més! Mai més! Ells jauen sota terra;
nosaltres
damunt seu anam caient;
lo
segle que ens deu tant ara ens aterra,
en
son oblit nostra grandor enterra
i
ossos i glòries i records se'ns ven.
-Ai!, ell ventà les cendres venerables
del comte de Rià, mon fundador;
convertí mes capelles en estables,
i desniuats los àngels pels diables
en eixos cims ploraren de tristor.
I jo plorava amb ells i encara ploro,
mes ai!, sens esperança de conhort,
puix tot se'n va, i no torna lo que enyoro,
i de pressa, de pressa, jo m'esfloro,
rusc on l'abell murmuriós s'és mort.
-Caurem
plegats- lo de Cuixà contesta-
Jo
altre cloquer tenia al meu costat;
rival
dels puigs, alçava l'ampla testa,
i amb
sa sonora veu, dolça o feresta,
estrafeia
el clarí o la tempestat.
Com
jo, teia nou-cents anys de ma vida,
mes,
nou Matusalem, també morí;
com
Goliat al rebre la ferida,
caigué
tot llarg, i ara a son llit me crida
son
insepult cadavre gegantí.
Abans
de gaire ma deforme ossada
blanquejarà
en la vall de Codalet;
lo
front me pesa més i a la vesprada,
quan
visita la lluna l'encontrada,
tota
s'estranya de trobar-m'hi dret.
Vaig
a ajaure'm també: d'eixes altures
tu
baixaràs a reposar amb mi,
i
ai!, qui llaure les nostres sepultures
on
foren Sant Miquel i Sant Martí-.
Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;
mes, l'endemà al matí, al sortir lo sol,
recomençant los càntics que ells acaben,
los tudons amb l'heurera conversaven,
amb l'estrella del dia el rossinyol.
Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejant mantell;
mostrà's com núvia de joiells guarnida;
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.
Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l'altívol Pirineu.
Jacint Verdaguer
Epíleg de Canigó
