dimecres, 27 de febrer del 2013

" PENÈLOPE " de Mercè Rodoreda

Una Penèlope tenaç, teixint i desteixint...esperant desesperançada


 Em compta el temps la marinada amarga,
la mar amb son abominable crit!
La mel dintre la gerra s’ha espessit
i els brots que vas deixar fan ombra llarga.

Oh xaragall lluent! La seda blanca
serà la lluna de la meva nit;
l’arbre cairat, capçal del nostre llit,
estén encar un pensament de branca.

Esquerpa, sola, tota fel i espina,
faig i desfaig l’absurda teranyina,
aranya al·lucinada del no-res.

Un deix d’amor arran de llavi puja
i mor com una llàgrima de pluja
al viu del darrer pètal que ha malmès.

                                Mercè Rodoreda
                                  "AGONIA DE LLUM"

Pintura: J.W.Waterhouse

8 comentaris:

  1. tota fel i espina...renoi!...

    un petó, bonica!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Dona, 20 anys el marit per aquests mons de Déu fent l'heroi, ja en hi ha per estar amargada, ja!

      Elimina
  2. Sempre m'ha trasbalsat aquesta actitud de la Penèlope... un poema que l'explica molt bé.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És un bon poema, ara, l'actitud de Penèlope jo no la veig tan clara. Quan va tornar el tan esperat Ulisses a ella tampoc li van anar gaire bé les coses.

      Elimina
  3. No li coneixia poemes a la Rodoreda, només novel·les i escrits en prosa poètica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No te gaire poesia, només aquest llibre d'Agonia de llum.

      Elimina
  4. Una mica cansat això d'anar teixint i desteixint...i malaguanyat treball!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si, noia, quina manera de perdre el temps. Però es clar d'això es tractava.

      Elimina