Ella podria fer-ho, com ho feia
quan la infantesa teua reclamava
bressoleig i cançons. Ella sabria
adormir la ira, acaronar-la,
i defensar-te del malson de dur-la
tothora al teu costat. Tu no saps fer-ho.
No s'adorm. Li fa mal alguna cosa
que a tu et fa mal també. I en vindre el dia
nedant claror i insomni.
Ja ho veus: no vol la ira amb tu adormir-se.
No la saps bressolar com cal. L'enutja
la teua turpitud en intentar-ho.
(Ella sí que en sabria...)
Maria Beneyto
Pintura: Emili Morera
No en sabem, no. Aquest aprenentatge només el podem fer forçats per les cicumstàncies. Com costa quan has viscut en un oasi agombolat de pau.
ResponEliminaUna experiència molt dura, sens dubte. La ira és mala companya i té el son lleuger.
EliminaMeritòria l'escriptora, meritori el poema.
ResponEliminaCert, un esforç en vers a la seva llengua que no tothom ha sabut fer.
EliminaUn bonic poema que té molt de merit, per l'esfoç fet per l'autora per fer seva una altra llengua...
ResponEliminaPetonets.
Ja ho diuen que fa més el que vol que el que pot. Hi ha qui amb totes les facilitats al seu abast els molesta el bilingüisme.
EliminaN'haurem d'aprendre... no ens tocarà més remei.
ResponEliminaSi, Carme, és molta la ira i està ben desperta. Costarà.
Eliminavisca la poeta! ens en sortirem
ResponEliminaCal assolir els reptes, com ho va fer ella. Som tenaços, ens en sortirem, Elfree!
Elimina