"L'OFICI QUE MÉS M'AGRADA" de Joan Salvat Papasseit

Avui 16 de maig fa 130 anys del seu naixement, el recordem com el gran poeta que va ser i per l'empremta que va deixar en les lletres catalanes en la seva breu existència.

 

Hi ha oficis que són bons perquè són de bon viure,

Mireu l'ésser fuster

- serra que serraràs

 i els taulons fan a miques,

i de cada suada deu finestres ja han tret.

Gronxada d'encenalls et munten una taula;

si ho vols, d'una nouera te'n faran un cobert.

i caminen de pla –

damunt les serradures de color de mantega.

I els manyans! Oh, els manyans!

De picar mai no es cansen:

pica que picaràs i s'embruten els dits

però fan unes reixes i uns balcons que m'encanten

i els galls de les teulades

que vigilen de nits.

I són homes cepats

com els qui més treballin.

¿I al dic? oh, els calafats?

tot el Port se n'enjoia

car piquen amb ressò

i es diu si neix un peix a cada cop que donen

- un peix cua daurada, blau d'escata pertot.

Penjats de la coberta tot el vaixell enronden:

Veiéssiu les gavines

com els duen claror.

I encara hi ha un ofici

que és ofici de festa el pintor de parets:

si no canten abans, no et fan una sanefa

si la cançó és molt bella deixen el pis més fresc:

un pis que hom veu al sostre.

que el feien i cantaven:

tots porten bata llarga

de colors a pleret.

I encara més

si us deia l'ofici de paleta:

de paleta que en sap

i basteix aixoplucs.

El mateix fan un porxo com una xemeneia

- si ho volen

sense escales

pugen al capdamunt;

fan també balconades que hom veu la mar de lluny

- els finestrals que esguarden tota la serralada,

i els capitells

i els sòcols

i les voltes de punt

Van en cos de camisa com gent desenfeinada!

Oh! Les cases que aixequen d'un tancar i obrir d'ulls!

                                                                                        Joan Salvat Papasseit 

Pintura: Joan Salvat-Papasseit per Rafael Barradas, 1918

HIPATIES de Isabel Clara Simó

Un homenatge a les dones. A totes i especialment a les que la seva condició femenina va provocar la ira d'homes estúpids que temen la intel·ligència,  com va succeir a  Hipaties i tantes altres dones...

L'any quatrecents quinze, a Alexandria,

Hipaties , la sàvia, va sortir a passejar.
Hipaties era una dona molt bonica, i era també
cèlebre pels seus coneixements.
Sabia matemàtiques i filosofia i dret i llengües.
Quan prenia la paraula,
una gernació l'escoltava embadalida.
No hi havia en tot Alexandria ningú millor
ni ningú més refinat, més noble i exquisit.

El patriarca, però, estava inquiet,
perquè pensava que una dona intel·ligent
és un error de la natura, és un monstre,
i sobretot és un perill per a l'honor
fràgil dels mascles immadurs.
(Els estúpids sempre tenen por que algú
s'adoni de la seva estupidesa.
Els estúpids temen més la intel·ligència
que el sord retruny d'un terratrèmol
o l'ímpetu salvatge d'un volcà despert,
eructant foc de dins de les entranyes.)

El patriarca va atiar gent estúpida com ell
avisem-los del perill que Hipaties
era un esguerro i que portaria malalties i dissort.
Una multitud, l'any quatre-cents quinze,
va tombar el carro d'Hipaties; la despullaren
a grapats, com farien segles a venir amb altres
dones que els febles anomenaven bruixes.

Amb cloves d'ostres, tallants com ganivets,
van solcar el cos bell i jove de la noia,
que cridava i es debatia en la tortura
cega de la massa fanàtica, i cruel.
Després, van cremar-la viva.
Cremar vives dones cultes i llestes
és una tradició antiga; és la mort que propicia
el fanatisme emboscat en el cor fosc
dels prepotents. Hipaties va morir
com una màrtir de la ciència; i va morir bramant
com una bestia quan l'escorxen entre molts.

Els brètols van demostrar que Hipaties era mortal.
I encara guaiten entre les dones, vigilant,
espiant, acusant, no sigui que hi sobrevisqui
la intel·ligència que no poden extirpar.

                                          Isabel Clara Simó

Pintura: HIPÀTIA de Rafael Sanzio