"L'OFICI QUE MÉS M'AGRADA" de Joan Salvat Papasseit

Avui 16 de maig fa 130 anys del seu naixement, el recordem com el gran poeta que va ser i per l'empremta que va deixar en les lletres catalanes en la seva breu existència.

 

Hi ha oficis que són bons perquè són de bon viure,

Mireu l'ésser fuster

- serra que serraràs

 i els taulons fan a miques,

i de cada suada deu finestres ja han tret.

Gronxada d'encenalls et munten una taula;

si ho vols, d'una nouera te'n faran un cobert.

i caminen de pla –

damunt les serradures de color de mantega.

I els manyans! Oh, els manyans!

De picar mai no es cansen:

pica que picaràs i s'embruten els dits

però fan unes reixes i uns balcons que m'encanten

i els galls de les teulades

que vigilen de nits.

I són homes cepats

com els qui més treballin.

¿I al dic? oh, els calafats?

tot el Port se n'enjoia

car piquen amb ressò

i es diu si neix un peix a cada cop que donen

- un peix cua daurada, blau d'escata pertot.

Penjats de la coberta tot el vaixell enronden:

Veiéssiu les gavines

com els duen claror.

I encara hi ha un ofici

que és ofici de festa el pintor de parets:

si no canten abans, no et fan una sanefa

si la cançó és molt bella deixen el pis més fresc:

un pis que hom veu al sostre.

que el feien i cantaven:

tots porten bata llarga

de colors a pleret.

I encara més

si us deia l'ofici de paleta:

de paleta que en sap

i basteix aixoplucs.

El mateix fan un porxo com una xemeneia

- si ho volen

sense escales

pugen al capdamunt;

fan també balconades que hom veu la mar de lluny

- els finestrals que esguarden tota la serralada,

i els capitells

i els sòcols

i les voltes de punt

Van en cos de camisa com gent desenfeinada!

Oh! Les cases que aixequen d'un tancar i obrir d'ulls!

                                                                                        Joan Salvat Papasseit 

Pintura: Joan Salvat-Papasseit per Rafael Barradas, 1918

HIPATIES de Isabel Clara Simó

Un homenatge a les dones. A totes i especialment a les que la seva condició femenina va provocar la ira d'homes estúpids que temen la intel·ligència,  com va succeir a  Hipaties i tantes altres dones...

L'any quatrecents quinze, a Alexandria,

Hipaties , la sàvia, va sortir a passejar.
Hipaties era una dona molt bonica, i era també
cèlebre pels seus coneixements.
Sabia matemàtiques i filosofia i dret i llengües.
Quan prenia la paraula,
una gernació l'escoltava embadalida.
No hi havia en tot Alexandria ningú millor
ni ningú més refinat, més noble i exquisit.

El patriarca, però, estava inquiet,
perquè pensava que una dona intel·ligent
és un error de la natura, és un monstre,
i sobretot és un perill per a l'honor
fràgil dels mascles immadurs.
(Els estúpids sempre tenen por que algú
s'adoni de la seva estupidesa.
Els estúpids temen més la intel·ligència
que el sord retruny d'un terratrèmol
o l'ímpetu salvatge d'un volcà despert,
eructant foc de dins de les entranyes.)

El patriarca va atiar gent estúpida com ell
avisem-los del perill que Hipaties
era un esguerro i que portaria malalties i dissort.
Una multitud, l'any quatre-cents quinze,
va tombar el carro d'Hipaties; la despullaren
a grapats, com farien segles a venir amb altres
dones que els febles anomenaven bruixes.

Amb cloves d'ostres, tallants com ganivets,
van solcar el cos bell i jove de la noia,
que cridava i es debatia en la tortura
cega de la massa fanàtica, i cruel.
Després, van cremar-la viva.
Cremar vives dones cultes i llestes
és una tradició antiga; és la mort que propicia
el fanatisme emboscat en el cor fosc
dels prepotents. Hipaties va morir
com una màrtir de la ciència; i va morir bramant
com una bestia quan l'escorxen entre molts.

Els brètols van demostrar que Hipaties era mortal.
I encara guaiten entre les dones, vigilant,
espiant, acusant, no sigui que hi sobrevisqui
la intel·ligència que no poden extirpar.

                                          Isabel Clara Simó

Pintura: HIPÀTIA de Rafael Sanzio

"ELS MORTS" de Joan Margarit

Un poema colpidor en un dia adient. Un gran poeta que sempre recordarem i admirarem i que tenia la mort molt present en els seus poemes.  

 

Els tres cops dels palmells damunt del mur:

Un, dos, tres: pica paret.

Ens llancem endavant mentre ressonen

i ens aturem mirant l’esquena de la Mort,

que es gira molt de pressa per sorprendre

els qui es mouen encara amb l’embranzida

i els fa fora per sempre d’aquest joc.

Un, dos, tres: pica paret.

 

Se’n va la llum. Com un punt d’or, l’espelma

fa tremolar les ombres de la cambra.

Per què fa tant de fred a la postguerra?

La Mort es tomba i veu com la meva germana,

amb febre, es mou i plora sota el gel.

Un, dos, tres: pica paret.

 

El passat era el rostre del meu pare:

presons i cicatrius, desercions.

Com el terroritzaven aquests cops

dels palmells contra el mur.

No pot acabar un gest d’impaciència.

La ira i la por el van delatar a la Mort.

Un, dos, tres: pica paret.

 

No ens apartàvem mai del seu costat.

I ara jugo amb la meva filla morta.

Per què no vaig endevinar els seus ulls?

Però el futur, astut, sempre fa trampa.

No vaig sentir els tres cops: em va somriure

i vora meu hi havia ja el seu buit.

I el joc havia de continuar.

Un, dos, tres: pica paret.

 

Ja no m’importa si la Mort em veu:

em giro per somriure als qui em segueixen.

Ara que he arribat a prop del mur,

no sé res del que hi pugui haver al darrere.

Només sé que me’n vaig amb els meus morts.

 

                               Joan Margarit

"CUMPLEAÑOS" de Ángel Gonzàlez

Un dia com el d'avui de l'any 1925 va néixer un dels poetes que més m'agraden. Potser és el menys conegut dels de la generació dels 50, però a mi els seus poemes mai em deixen indiferent, per això avui el vull recordar compartint un poema amb el que m'identifico.

Yo lo noto: cómo me voy volviendo
menos cierto, confuso,
disolviéndome en el aire
cotidiano, burdo
jirón de mí, deshilachado
y roto por los puños. 

Yo comprendo: he vivido
un año más, y eso es muy duro.
¡Mover el corazón todos los días
casi cien veces por minuto!

Para vivir un año es necesario
morirse muchas veces mucho. 

                                 Ángel González        

LA NIT DE SANT JOAN- Francesc Garriga Barata

Una nit mágica no ens pot assegurar la sort, ni la sort significa el mateix per tothom. Hi ha vegades que ni la sort ens assegura la felicitat. 

             la nit de sant joan                                                                                                                                              saltava la foguera,                                                                                                                                              i em deien: tindràs sort                                                                                                                                      i n’he tingut                                                                                                                                                       (la que volia, no; la que ells volien).

              avui ja tinc la meva                                                                                                                                            sort la que he llaurat,                                                                                                                                          sequera o pluja,                                                                                                                                                  lleons i cérvols pel camí.

              la sort... 

              i que voleu que us digui?                                                                                                                                   ni fu ni fa

                                 Francesc Garriga Barata                                                                                                                              (Demà no és mai)

             

                  

Aquarel·la: Jordi Joan

"GAROTA" de Joan Margarit

Un dia com avui de l'any 1938 va néixer un poeta magnífic que recenment em perdut: Joan Margarit. Per recordar-lo compartim avui un poema que m'agrada especialment. Parla del preu de la llibertat.

Sota l'aigua poc fonda de la costa

ancoro la cuirassa. No faig nacre,

ni perles, la bellesa no m'importa:

sóc un guerrer de dol que, amb negres llances,

s'amaga en una escletxa de la roca.

Viatjar és arriscat però, a vegades,

em moc amb les espines fent de crossa

i em rebolquen, maldestre, les onades.

En el mar perillós busco la roca

d'on ja no moure'm mai. Dins l'armadura

sóc el meu propi presoner: la prova

de com fracassa, sense risc, la vida.

A fora hi ha la llum i el cant del mar.

Dins meu, la fosca: la seguretat.

                                                                               Joan Margarit 

VIBRACIONS 3 de Joan Salvat-Papasseit

 Dia de la poesia, Salvat Papasseit en estat pur*

 

A aquella estrella nua tan a prop de la lluna

li servo un gran amor

car volia escapar-se i la vigilen molt.

 

Ara el cel és tot blau dins el matí.

Només un petit núvol blanc-molt blanc: 

una verge s'ha deixat el coixí.

                                       

                                                                 Joan Salvat Papasseit

* Com diu el comentari de Xavier Pujol del que m'hi he apropiat,.

 

"CRIATURA DOLCÍSSIMA" de Joan Fuster

Avui és un bon dia per donar fi al preciós poema que Fuster va dedicar a aquesta criatura que tant va trasbalsar el seu cor. 

IX

Una amor perpetrada en l’agonia
i de mirra i escalf, amor, et guarde,
i l’alt agraïment en què madure.
Art de fervor és mon treball d’espera,
perquè ja t’he tingut; i cure amb somnis
la casa transcendent on em deixares.
I et guarde plenitud. Vindria a dir-t’ho
aquest goig sense gest, si preguntaves
a quin afany m’assemble o a quin tigre.
 
 
X

Record et dius, amor, record o vetla,
i distància estesa des dels braços,
et dius clima de set, et dius silencia.
Record et sent, amor, en cada tebi
naixement d’un record, i edat excelsa,
i en cada vena meua i desvalguda.
Record o espina lenta, amor, et pense,
i secreta estatura de la vida,
dins de l’amor, amor, on visc encara.

                          Joan Fuster

                                  
 

"AIRE DE NADAL" de Tomàs Garcés

S'acosta Nadal, com cada any compartirem una Nadala, no s'han de perdre les tradicions, i encara que ara no sovintejo gaire el blog us recordo amb molta estimació i vull desitjar-vos el millor per aquest any nou i per sempre. Una abraçada, macos!

Els pastorets s’aturen
en un camí fondal.
Per l'aire s’entrelliguen
campanes i timbals.

El cel és ple de signes.
Ah, qui els sabés llegir!
Els àngels escrivien
amb fum esborradís.

De vagues meravelles
el cel s'amoroseix.
Una ferida oberta

és un somriure obert.

Pugem a la collada,
que els pastorets hi van.
En l’aire s'entrelliguen
campanes i timbals.

                  Tomàs Garcés

"FE" de Gabriel Ferrater

 Avui 20 de maig commemorem el centenari del seu naixement. Gran poeta de curta vida per decisió propia.

La tens als teus braços. 
Dorms, i la somnies, 
i saps que és un somni 
tot el que veus d´ella. 
I el cor se t´arrenca, 
tremola de fe.

Només una cosa 
que tu li proposes 
et dóna penyora 
que et voldrà despert.

Coneix que és un somni 
el que li dius d´ella, 
però que per sota 
del somni, és ella 
que tens als teus braços.

                                                 

                                              Gabriel Ferrater                                                                                                                            "Teoria dels cossos"

                              

"ESGUARDS" de A. Rafols Casamada

 Avui compartim un poema que m'ha semblat bonic, original. Espero que us agradi.                   I dues mirades ben diferents del que sembla el mateix balcó.

fresc esguard

camins de neu

blava mar

i blau de lluna

 

blau esguard

ombra de calç

blau de cel

i groc de pruna

 

groc esguard

camí de vent

blau de nit

i ombra bruna

 

blau esguard

                                                                       pluja d'estels

blau de foc

i cor de lluna

 

                                                              A. Ràfols-Casamada

Imatges: A.Ràfols-Casamada

"CASTELL D'INFANTS" de Quima Jauma

 Recordem a Quima Jauma, de qui s'ha publicat un llibre que recull la seva poesia sota el títol "TRES POETES DE CADAQUES" que comparteix amb Clementina Arderiu i Rosa Leveroni i del que farem un recital el 6 d'abril a les Cotxeres de Sants. Esteu tots convidats

 

 

 

De crits joiosos per carrers i places

vam omplir els jorns llunyans de la infantesa.

Sentim encara el remoreig del mar

vora les platges amb un munt de sorra.

Fèiem castells on tancàvem els somnis.

Ones suaus, amb dolces embranzides,

ens convidaven a refer de nou

la nostra i bella arquitectura.

Eren novells artífexs d’un demà

sota l’escalf d’un fort sol de migdia.

                                  

                      Quima Jaume

   

Aquarel·la:  Rubén de Luis

"CRIATURA DOLCISSIMA" de Joan Fuster

De nou retrobem al poeta de Sueca en el centenari del seu naixement un home compromès amb cultura del seu país, un escriptor reputat i respectat, que tenia una sensibilitat exquisida per parlar d'amor. Gaudim avui d'uns fragments de "Criatura dolcissima":

7

Vindrà l'hora de veure dins els versos

i algú dirà de mi: heus ací un home

que moria allarat en clars abismes.

I algú dirà també: heus ací, sota

l'afer minuciós de les paraules,

un deliri que cou, un risc de gleva.

¿Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,

la teua olor completa, penetrant-me?

No li llegiran ton nom amb un bell pànic?

8

Mira com regracie a Déu aquella

ocasió de càntic i memòria,

hui que ton rostre ocupa el fons dels llibres.

La nit tan gran, la falda on es reclinen

les meues voluntats de tu, n'accepta

una altra més, la d'ara, adolorida.

Tota l'ànima junta ve a trobar-s'hi.

I és com si es descobrís senzilla, dreta,

enmig de tanta passió que em passa.

                               Joan Fuster

                     "Criatura Dolcíssima"

"VIGÍLIA DE NADAL" de Marià Manent

En la vigília de Nadal us desitjo de tot cor que aquest sigui un BON NADAL.

Oh gran vigília de plata!

És extàtica la nit.

Una estrella d'or esclata

damunt d'un arbre atuït.

Senyor, si la nit és freda,

hi poseu un foc d'amor.

És ample l'atzur de seda,

ple d’ales i de candor.

I en el cel sense vedruna

la campana degotant

fa tremolar un raig de lluna

i un estel nu com l'Infant.

              

               Marià Manent