"ELS RECORDS" de Rosa Leveroni

És tan gran l'amor i la por al oblit que, desesperada, desitja ser recordada de la manera que sigui... Els poemes d'amor de Rosa Leveroni solen ser força tristos.

Jo fos per tu aquesta cançó tan dolça

que desgrana el molí.

Aquest oreig suau que t'agombola

perfumant-te el matí.

Fos el flauteig dels tòtils a la tarda

en la calma dels horts.

Si fos aquesta pau que t'acompanya

en el repòs dels ports ...

O fos la punxa de la rosa encesa

d'un desig abrandat.

Aquell record d'una hora de follia,

d'aguda voluptat.

Si fos l'enyorament d'uns braços tendres

que varen ser-te amics.

O bé la revifalla rancorosa

d'aquells menyspreus antics.

Si jo no fos per tu record amable,

fos almenys un neguit,

un odi o un dolor, una recança ...

Ho fos tot, menys l'oblit. 

           Rosa Leveroni 

"BRU I DESCOFAT..." de J.V. Foix

Els que hi entenen troben en la poesia de Foix l’evocació de formes poètiques medievals i d'avantguarda. Això fa el seu llenguatge sigui tan personal i oníric.

 

Bru i descofat, i descalç, d'aventura,

en dia fosc, per les platges desertes

errava sol. Imaginava inertes

formes sense aura i nom, i llur pintura

I veia, drets davant llur sepultura,

homes estranys amb les testes obertes,

un doll de sang en llurs ombres incertes,

i un cel de nit fent dura llur figura.

Entre sospirs, el seny interrogava

si veia just: ¿Les imatges funestes

eren en mi o en la natura brava?

I m'ho pregunt encara en mil requestes:

Les ficcions? i jo en visc!?, fan esclava

la ment, o són els seus camins celestes?

                      

                                            JV Foix

"SANT JORDI" de Antoni Massanell

Si Sant Jordi arribes amb la falç al puny, les coses potser anirien d'un altre manera.

 

Si Sant Jordi fos al juny,

quan grogueja el blat i l’ordi,

jo vull creure que Sant Jordi

vindria amb la falç al puny.

Però el Cavaller gentil

ve en altre temps: ens arriba

quan el Drac ha fet captiva

la Donzella, per l’abril.

Per això, valent, ardit,

prou que el veurem com avança!

per occir el Drac duu la llança;

per l’amor, la rosa al pit.

                   A. Massanell i Esclassans

"PETONS DE CARN" de E. Martínez Pastor

Un poema intens, d'un suggerent erotisme.

Petons de carn damunt la meva boca

libant el moll de l'os i l'esperit.

I beure el teu licor amb les paraules

que no sé dir-te.

Petons de carn damunt la meva carn

xuclant la pell i el doll de tots els somnis,

i mastegar amb les dents del blau poema

el roig del teu infern.

I, a poc a poc, sentir-te dintre meu

mentre em vas fendint la mar dels porus,

i naufragar tots dos, com una nau,

en l'ona de l'orgasme.

                      Esther Martínez Pastor

                            “La nova amiga”

Pintura de Tamara Lempika

"QUE PENA" de León Felipe

Quina pena, quina gran veritat! Sempre repetint els errors, sense aprendre res. sense entendre res...

I quin poema. I quin poeta!

¿Qué pena si este camino fuera de muchísimas leguas
y siempre se repitieran
los mismos pueblos, las mismas ventas,
los mismos rebaños, las mismas recuas!

¡Qué pena si esta vida nuestra tuviera
-esta vida nuestra-
mil años de existencia!
¿Quién la haría hasta el fin llevadera?
¿Quién la soportaría toda sin protesta?
¿Quién lee diez siglos en la Historia y no la cierra
al ver las mismas cosas siempre con distinta fecha?
Los mismos hombres, las mismas guerras,
los mismos tiranos, las mismas cadenas,
los mismos farsantes, las mismas sectas
¡y los mismos, los mismos poetas!

¿Qué pena,
que sea así todo siempre, siempre de la misma manera!
 

                                             León Felipe

"CANÇO DE VESPRADA" de Marià Villangómez

El poeta de les Pitiüses ens recomana voler l'impossible i no deixar

morir el desig. Es un bon consell que no hauriem de oblidar.

Tres grans pins, vora el camí,
alcen llurs ombrívols fronts.
El vent, que no vol dormir,
els omple el cor de cançons.

Camp i camp.
Es vessa al mig
una campana vespral...

Voler l’impossible ens cal,
i no que mori el desig.

S’ha despertat tot l’amor
sota la volta d’estels.
¿Déu no es mostra al nostre enyor
en el seu món, sense vels?

S’escolta com el trepig
d’una bellesa immortal.

Voler l’impossible ens cal,
i no que mori el desig.

                  Marià Villangómez

"A L'ENFOSCADA" de Simona Gay

La escriptora rossellonesa és mou en dues vessants poètiques:

la introspecció a dins de si mateixa i l'exaltació del paisatge nadiu, 
com és el poema d'avui

Cruesa pura del gran vent

esquitxa teles a l'ensec,

i la muntanya n'és més bella.

Munta un perfum subtil de menta

dels camps tan clars d'userda nova.

El crit dels gaig passa amb el vent,

lluïssor d'ales en el verd,

i el cor retroba el cant tranquil

que s'esvaïa un altre abril.

                         Simona Gay 
                            "La gerra al sol"

"ELS DIUMENGES A LA TARDA REBÍEM VISITES" de J.M. Llompart

Els records d'infantesa no tots són tots  tendres i dolços. En hi ha alguns esgrogueïts,  plens de melangia, com aquestes tardes que descriu el poeta mallorquí.

Deixàvem els abrics al penja-robes

com qui deixa la pell de la mort pròpia,

esquifidament quotidiana.

Ben lligada la màscara – la persona

tràgica- sembraven la llavor

de la conversa fonogràfica

dins l'aire de paper

de la sala.

El disc, un xic ratllat, s'entrebancava

adesiara. S'obrien els badalls;

els ventalls

es tancaven.

Hi havia l'oncle, la tia, les cosines

col·legiales.

La llum de l'hora baixa

menjada d'arnes.

Jo en un racó, tot sol, sense fitar

ullades de la mort, jugava

amb els soldats de plom.

                           J. M. LLompart 

"UN ALTRE ABRIL" de Marius Torres

En aquest bellíssim  poema, Torres, presa d'una tristesa infinita és sent encara més dissortat enmig de la llum i la bellesa d'abril

Com una aigua secreta – que, ben lluny dels camins,
a cap gest de Narcís no farà de sepulcre,
inútil als conreus, als llavis, als jardins,
oposant a la llum que ella no porta a dins
la fredor d’una làmina silenciosa i pulcra,

és la meva tristesa. Ample mirall fidel
per on el mon rellisca amb menys de pes que una ombra
entre jo i aquest altre gran mirall paral•lel
del cel, on es destrien, cadascun un anhel
els núvols, els ocells, les ànimes sens nombre.

Com una aigua secreta canvia el seu color
amb el reflex que l’aura dóna a l’instant que passa
blava, els matins d’hivern, de glaç en fusió,
groga i plena de somnis els vespres de tardor,
i els migdies d’estiu enlluernada i lassa;

ara, a la primavera, quan l’hivern és blau,
hi ha una llum igual al paisatge en ella.
Les llunyanies d’or saben secrets de pau,
I el capaltard arriba amb un bleix tan suau
que fóra cada llàgrima la imatge d’una estrella

en una aigua secreta. Un torb, però, nomes,
faria buida i orba la seva pregonesa
tèrbola, sota cels terribles i propers...

Abril que fas florir les roses i els llorers,
Dóna dies ben clars a la meva tristesa!

                                      Marius Torres

                          

*"YO EN UN MONTE DE OLIVOS" de Glòria Fuertes

Sempre tendra, sempre incisiva, sempre ella.

Como un volcán dormido de mentira
-parezco al parecer tan descansada-.
Un ocio agotador que así me enciende,
Brotan de mi costado las palabras.
Sudo tinta y tengo sed, sed tengo,
Mucha sed de manos enlazadas.
Por la punta del monte de mis senos
Por la punta del lápiz va la lava.

Va balada a tus pies o bien protesta,
En una piedra al sol, arrodillada
Y la pasión del hombre se me representa:
Veo celdas con rejas, hospitales sin camas,
Sabios con atómicas, analfabetos con ayuda de cámara,
Viudas con marido, casos sin casa,
Niños crueles, perras apedreadas,
La traición de un amigo, la destrucción de un alma.
¡No puedo más!... Me levanto y dicen:

-Ahí va Gloria la vaga.
-Ahí va la loca de los versos, dicen,
la que nunca hace nada.

                          Gloria Fuertes

                       Cómo atar los bigotes al tigre

"EL CALVARI" de Joaquim Ruyra

Magnific  narrador  i  brillant  poeta,  Ruyra era  també  un  home profundament creient. Avui és un bon moment, coincidint amb els dies de Setmana Santa, per llegir aquest poema seu, de caire piadós.

 

Mireu bullir pertot arreu

el poble sanguinari.

Jesús, a coll portant la creu,

puja el penós Calvari.

Retut, nafrat, sota el feix gros

d'aquella creu pesanta

el martiri dolç inclina el cos

i quasi no s'aguanta.

Empès i endut, és arribat

al cim de la muntanya.

Que sol! Que trist! Que abandonat!

La creu!... Cap més companya!...

                      J. Ruyra

Pintura de A. Grimmer

"ORACIÓ AL CRIST DE LA TRAMUNTANA" de C. Fages de Climent

Aquesta és la inspirada oració del poeta de Figueres al Crist de la Tramuntana, que Dali més tard va convertir en pintura, amb motiu de la mort de Fages de Climent, amic seu i company d'escola .

Braços en creu damunt la pia fusta,

Senyor, empareu la closa i el sembrat,

doneu el verd exacte al nostre prat 

i mesureu la tramuntana justa

que eixugui l’herba i no ens espolsi el blat.

                            C.Fages de Climent

Aquarel-la de S. Dalí