Després d'Agost, quan la calor apreta i ens torna desvagats, tornem amb un petit poema de López Picó, poeta que fa temps teníem oblidat. Recordem-lo amb la imatge d'un port, sense creuers immensos ni turistes atabalats, on els mariners xuclen taronges.
Aquell
home d’ulls grisos, plens de boires del nord,
Xuclava
una taronja en un racó del port.
M’ha
esguardat. Son esguard:”Quin gust de sol”, em deia.
I
m’ha semblat que la boira dels seus ulls es desfeia.
J.M. López Picó
Un poema curtet però preciós...A mi m'agraden els ulls grisos.
ResponEliminaPetonets, Glòria.
I a mi també. Els ulls clars en les nostres latituds són molt admirats. El meu home els tenia verds, però cap de les meves filles els han heredat.
EliminaPetonets!
Es molt bonic!!!
ResponEliminaMirar els ulls i els esguards poèticament...
Si, Carme, és un poema breu, però que deixa bon sabor, oi?
EliminaGràcies per la visita!
Molt bonic i saborós.
ResponElimina;) Cert, el gust de sol deu de ser molt agradable, més pels paisos que no en tenen gaire.
Elimina