Exulten els avets traient els braços
del càrcer de l'hivern: llur dansa verda
s'arrapa als roquissars esbalaïts
davant les mans innúmeres de l'aigua,
que rep, ja riu, les fresques cabelleres
de mil cascades joves. Retruny l'aire
d'abril, la llum del cel: la solitud
es vesteix d'una bàquica alegria.
Mes de les recordances la glacera
rosega rost avall les timbes dures.
La vall de Panticosa empeny castells
d'aram cap a la boira i les congestes
que sembren un color, un color tristíssim,
de perla dins el gorg de l'atonia.
Un dia el temps aquí s'ha d'aturar,
rellotge sense corda, sec per sempre.
Miquel Dolç i Dolç
"Imago Mundi"
Colpidor aquest color tristíssim que l'illenc veu allà.
ResponEliminaJo també crec haver-li vist, en aquest indret, però ell va saber dir-lo.
Gràcies, Glòria.
Saber definir un color no és cosa fàcil. I menys dir-lo de manera tan bella.
EliminaUna abraçada, Jordi!
Quin poema de contrastos, com la vida.
ResponEliminaSi, Novesflors, clarobscurs. Llums i ombres.
EliminaSi en passen de coses a la natura, quan s'acaba l'hivern...
ResponEliminaPetonets.
Tot es desperta i es comença a posar en marxa. Un meravellós enrenou!
EliminaÉs veritat que en alguns paisatges el temps no corre. M'agrada la frase
ResponElimina"La vall de Panticosa empeny castells
d'aram cap a la boira i les congestes"
Són versos molt encertats. De fet tot el poema descriu amb molta bellesa el despertar de les muntanyes pirinenques.
Elimina