Me he quedado sin pulso y sin aliento
separado de ti. Cuando respiro,
el aire se me vuelve en un suspiro
y en polvo el corazón de desaliento.
No es que sienta tu ausencia el sentimiento.
Es que la siente el cuerpo. No te miro.
No te puedo tocar por más que estiro
los brazos como un ciego contra el viento.
Todo estaba detrás de tu figura.
Ausente tú, detrás todo de nada,
borroso yermo en el que desespero.
Ya no tiene paisaje mi amargura.
Prendida de tu ausencia mi mirada,
contra todo me doy, ciego me hiero.
separado de ti. Cuando respiro,
el aire se me vuelve en un suspiro
y en polvo el corazón de desaliento.
No es que sienta tu ausencia el sentimiento.
Es que la siente el cuerpo. No te miro.
No te puedo tocar por más que estiro
los brazos como un ciego contra el viento.
Todo estaba detrás de tu figura.
Ausente tú, detrás todo de nada,
borroso yermo en el que desespero.
Ya no tiene paisaje mi amargura.
Prendida de tu ausencia mi mirada,
contra todo me doy, ciego me hiero.
Ángel González
M'ha agradat molt el poema. Sempre m'ha agradat Ángel González: des de fa vint anys. Després he fet una volta pel blog i també m'han encantat els de Szymborska: és senzilla però tan dura. Finalment n'he llegit alguns d'Estellés. Els coneixia quasi tots: justament tinc ací al costat Manual de conformitats, que he tret de la biblioteca fa poc.
ResponEliminaUn blog magnífic.
Veig, Toni, que coincidim en els gustos poètics. González i Estellés son dels poetes que més m'agraden. A la Szymboska no l'he llegit gaire, serà qüestió de posar-hi remei.
EliminaGràcies per la visita i pel comentari. I sobretot per la teva opinió afalagadora del blog. Això m'anima a continuar buscant poemes per compartir.
Salutacions!
Sí, aquest poema és corprenedor... la solitud desconsolada. Gràcies, Glòria!
ResponEliminaA mi també m'encanta l'Àngel González, com tu dius arriba a l'ànima. Gran poema!
ResponEliminaÉs tan tendre, tan dolç...
EliminaL'adoro!
No coneixia aquest poeta, i m'ha agradat, però és tan trist el poema i aquesta cadira sola al mig de la immensitat del paisatge, reflecteix molt bé la situació...
ResponEliminaTe'l recomano. Aquest poema és força trist, però en té d'amor que són molt bonics.
EliminaVaig tenir sort amb la fotografia, trobo que s'hi adiu molt amb el poema.
Petons!
Sabries dir a quin llibre o antología pertany aquest poema? Gracies :)
ResponEliminaPertany als sonets de "Aspero mundo". Un llibre genial.
Elimina:)