" NIT DE NADAL " de Guerau de Liost

En la freda nit de Nadal un poema de Guerau de Liost que posa calidesa a aquesta nit entranyable.

La gent reposa

colgada al llit.

El llop no gosa

moure brogit.

D’un vell estable

mal ajustat

la llum eixia.

Fuig el diable.

La nit és dia.

Jesús és nat.

El bou recula

poquet a poc.

“Decanta’t, mula,

per fer-li lloc”.

Oh meravella!

Penja una estrella

de l’embigat.

Les profecies

són aquests dies.

Jesús és nat.

La neu afina

xòrrecs avall.

Canten el gall

i la gallina.

Els àngels broden

el cel d’estrelles.

Els pastors roden

amb vestits nous

perdent els bous

i les esquelles.

                            Guerau de Liost

BONES FESTES DE NADAL!

 

"LA NIT DE NADAL " de Joana Raspall

Ja teniu el tió  a punt?  S'acosta Nadal i s'han de mantenir les nostres tradicions.  I als nens els fa tanta il·lusió...

La nit de Nadal
el bosc s'engalana;
els avets s'estiren
per fer la sardana
entorn del Nadó.
Una soca vella
no pot afegir-s'hi
i diu amb tristor:
-- Jo ja no sóc bona
per res; no tinc branques.

Mes, pel cel ressonen
les veuetes blanques
dels àngels que diuen:
-- Sí, que vals! no ploris!
seràs el tió!

                                                Joana Raspall 

"L'ESPERA" de Simona Gay

No hem de perdre la paciència, en el moment precís arribaran els fruits tant esperats.

De la soca de vinya aprenc la paciència

quan espera la vida i sols se’n veu l’absència,

en els hiverns gelats

braços nus enlairats,

sembla morta la vinya, i els arrels en la terra,

saben l’esforç callat que mou la primavera.

La saba nova pujarà

al cap del brot esclatarà,

i el dia s’aclareix amb una fulla tendra.

Quan fa el niu l’aulendra,

en el ram s’obrirà

la flor menuda i el gra.

De la vinya jo sé la llarga paciència.

De tot s’ha vist l’eflorescència,

per tot arbre fruiter,

primerenc, tardaner,

se’n ven el temps de la collita.

La vinya, rama estesa, espera la visita

del sol, cada dia d’estiu,

guanya el raïm color més viu,

i vol per cada gra la fina transparència

on riu la clara llum. Jo sé la paciència

en el ritme segur

que esperi com la vinya el bell pàmpol madur

                                                         Simona Gay 
                                                      "Lluita amb l'àngel"

"BÈLGICA" de Josep Carner

Des de l'enyor Carner escriu aquest poema;  un homenatge que fa a la terra que l’acull, Bèlgica, un país ordenat, de bones gents, un país molt diferent a la Catalunya sotmesa a la dictadura feixista. Nostàlgic de la seva terra a la que mai va poder retornar per viure-hi ni per morir.   

Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmula,
tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien —ai, badats— oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.

Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És el senyor de cada dia.

                                                       
                                                          Josep Carner
                                                            "Llunyania"