diumenge, 26 de març de 2017

"EL VI" de V. Andrés Estellés

Demà serà l'aniversari de la mort del gran poeta. Compartim un poema seu per recordar-lo.





No podia faltar el vi damunt la taula.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit: el vi encenia la taula,
encenia la casa, encenia la vida.
Una vella litúrgia nocturna, inescrutable,
encenia la sang, palpitava en els ulls.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit, la nit febril de la caverna.

El vi begut, en casa, a l’hora de menjar.
S’oficiava el vi, lentament i greument.
Parle del vi dels pobres. El vi que ens feia forts.
Un tros de ceba crua, un rosegó de pa,
i un got de vi solemne. Parle del vi dels pobres,
begut solemnement, l’aliment de la còlera,
el vi o sosteniment de l’afany o la ràbia.
El vi de l’esperança, el vi dels sacrificis,
l’esperança rompuda, plantar cara a la vida.


                                      V. Andrés Estellés





Pintura: V. van Gogh

dissabte, 18 de març de 2017

"DISSABTE" de M. Martí i Pol

Avui un poema de Martí i Pol, que va néixer un 19 de març a Rodà de Ter. El recordem.
  





Cada dissabte
l'aire fresc del carrer penetra dins les cases
-és més fresc i més clar l'aire dels dissabtes-
i esbandeix els racons
de la malenconia
i de l'esforç, obscur i rutinari,
de tota la setmana.

Cada dissabte
les dones obren els balcons i les finestres
i pengen robes de colors cridaners
part defora,
talment els dies de processó,
i amb un mocador lligat al cap,
com húngares de sarsuela,
canten a bells crits
tot espolsant els mobles
i posen a l'abast dels veïns
la intimitat de les cambres.

Si passeu, llavors, pels carrers
us semblarà que visiteu un poble desconegut
i les dones us somriuran amorosides
a punt d'estimar-vos amb una tendresa insospitada.

Heus ací que el miracle del dissabte
és un miracle absurd i una mica infantil,
però ningú no l'ignora als pobles
i cada setmana les cases es purifiquen
i l'aire fresc del carrer
entra pels balcons i les finestres
i tot és bell una vegada més
per la seva virtut.

                  M. Martí i Pol
                "La fàbrica"


diumenge, 12 de març de 2017

"TENIES DINOU ANYS" de Joan Fuster

Continuem compartint el poema de Joan Fuster, un bellíssim poema d'amor.




                      VI
Tenies 19 anys, i a punt la joia,
i esperança de mi en les teues galtes.
Jo t'intentava noms o altres carícies.
Vàrem recórrer, junts, tots els designis
d'un espai de coloms, les destinades
nits al respir a mitges, la ventura.
I què no redimien nostres cossos?
Eren purs blanament. Provant llur glòria
la forma del retorn els adoptava.



                                                                   Joan Fuster 
                                                                  "Criatura dolcíssima"

dimecres, 8 de març de 2017

"PLAER DE VIURE" de Montserrat Abelló

Avui celebrem el Dia de la Dona recordant a una gran poeta, Montserrat Abelló, que fa un any i mig ens va deixar. Ens queda la seva poesia per no oblidar-la.







Plaer de viure, d’estar
asseguda i contemplar
com cau la tarda.
Tarda d’un gris lluminós
ara que el dia s’allarga.
I ser feliç com Epicur
amb el poc que vull
al meu abast.

I, en no esperar
ja res d’un més enllà,
no tenir por de la vida
ni de la mort.  

               M.Abelló
      

dimecres, 1 de març de 2017

"CAMBRA D'HIVERN" de Josep Sebastià Pons

El d'avui és un poema inacabat del poeta rossellonès que es va publicar pòstumament. Josep Sebastià Pons,  és reconegut per la seva vàlua com a gran impulsor de la poesia catalana en la seva terra, però poc conegut a nivell popular.

    




      Jo he retrobat el teu país,
el país que era el teu, el meu encara,
      la nostra cambra sota el vent,
estreta i de calç malva esparverada,
     el llit de fusta de noguer
amb els llençols de fil que tu allisaves.
     Flairós de neu i de jacint
a les fenelles l’aire d’hivern passa.
     I és sempre és igual. M’hi adormiré
com si a vora sentís ton alenada
     i el teu repòs igual al meu.

Veig la mà de la Verge en son estampa
     sorgir d’un plec del mantell blau.
Sense corona sembla coronada.
     A l’altra banda el mirallet
dins l’ombra que ara el clou guarda ta cara
     amb el sedós escolament
de les trenes que entorn al front nuaves.

     Sense ruptura dins la nit
el silenci de l’ombra tot ho salva,
     i nostra vida forma un riu
on murmura el primer secret de l’aigua.
     Amb l’abundor del pensament
l’absència pel record és conjurada.
    Per la virtut del sol record
en la cambra d’hivern t’he retrobada.

                     * * *
     Ma filla entrava al dematí.
Quin instint a la porta la guiava?
     Era com l’àngel nadalenc
que en la mà del seu goig sosté la palma
     i ha dit: “Veniu, pare, a mirar
La neu i la blavor de les muntanyes!”
  
                      Josep Sebastià Pons 




Fotografia Viaxadoiro.com