dimecres, 22 de febrer del 2017

"A VEGADES..." de Salvador Espriu

Recordem a Espriu en l'aniversari de la seva mort, però  em temo que el poeta  era molt confiat quan pensava que Sepharad s'esforçaria a comprendre i estimar als seus fills. Sepharad és, per alguns d'ells, una madrastra mesquina. 






  
A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.
                      ...
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
 si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: "Amén."


                                                              Salvador Espriu
                                                                                                   "La pell de brau" fragments

 

divendres, 17 de febrer del 2017

"CANÇÓ" de Clementina Arderiu

Avui recordem a Clementina Arderiu en l'aniversari del seu traspàs. El poema correspon al seu primer poemari "L'alta llibertat". La producció poètica de Clementina Arderiu ha estat sovint eclipsada pel fet de ser la dona de Carles Riba. Amb tot, és una de les autores catalanes de la primera meitat del segle XX que cal tenir en compte.






Canto pel goig que em fa cantar
i perquè em prengui qui em voldria;
canto perquè no puc servar
tanta de joia a casa mia. 


Tota per tots i tal com só,
que d'altra guisa no en sabria;
tota per tots en ma cançó
damunt la terra on jo naixia. 


Damunt la terra que alça un clam
i esqueixa el vel que l'oprimia,
i a les germanes dóna un ram
de l'olivera que floria. 


Canto, que enlloc del món on fos
cantar com ara no podria!
 
                                  Clementina Arderiu 


dissabte, 11 de febrer del 2017

"FEBRER" de Màrius Torres



Avui és Màrius Torres qui ens presenta un paisatge d'hivern on tot es disposa a morir per renéixer de nou a la vida, latent en cada arbre, en cada flor. 




Els núvols són més blancs, el cel més pur.
Ara és temps de morir, que la vida es reforça.
El món, altra vegada despert davant l'atzur,
pressent càlidament que ha de tenir un futur
–sempre el somni que precedeix la força!–

Les branques d'ametller senten, sota l'escorça,
un moviment suau i obscur.

El trèvol ja verdeja a la ribera.
Ara és temps de morir, que la mort no és enlloc.
Tremola cada cosa de no saber què espera.
La neu assolellada llisca per la gelera,
els torrents se'n nodreixen a poc a poc.

Tot és tebi i frisós com davançant el foc
de la pròxima primavera.

Daurats migdies dels minvants d'hivern!
Ara és temps de morir, que la vida comença.
Com un foc invisible, meravellós, intern,
sota la terra nua batega el crit etern
de la larva, l'arrel i la semença.

Així els antics, en gerres de rústega faiença,
guardaven el vi de Falern.

                                           Màrius Torres 


dissabte, 4 de febrer del 2017

"EN LOS BOSQUES DE PENNSYLVANIA" de Glòria Fuertes

Entre els aniversaris que celebrarem el 2017 està el centenari de Gloria Fuertes, una dona que es va proclamar poeta de guàrdia i  que escriu la poesia tal com la sent directa i natural. La recordem.






Cuando un árbol gigante se suicida,
harto de estar ya seco y no dar pájaros,
sin esperar al hombre que le tale,
sin esperar al viento,
lanza su última música sin hojas
—sinfónica explosión donde hubo nidos—,
crujen todos sus huecos de madera,
caen dos gotas de savia todavía
cuando estalla su tallo por el aire,
ruedan sus toneladas por el monte,
lloran los lobos y los ciervos tiemblan,
van a su encuentro las ardillas todas,
presintiendo que es algo de belleza que muere.

                                                                                 Glòria Fuertes