dimarts, 29 de novembre del 2016

"INFANTS" de Pere Quart

Recordem al poeta en la data del seu naixement amb el bell i nostàlgic poema que va musicar Serrat. Aquí el podeu escoltar.



Infants...
La vida ran de pols i les mirades altes,
seda tèbia de neu i llot fresc a les galtes.

Infants...
Esperança i enveja, els picarols del cor;
infidels com el temps, sobtosos com la sort.
(O com la mort), mesquins i jugadors infants,
fraudulents i secrets, o pròdigs com soldans;

terroristes de sol i ressol als jardins,
porucs de nit deserta; impàvids assassins

de roses i libèl·lules; mercaders d'afalacs,
de dolçor viciosos i de llet embriacs.

Infants...
La voluptat furtiva del xipolleig i el fang,
insabuda promesa de l'amor de la sang!

Disfresses de tempesta, ornament del dolor,
pintura de la llàstima, marea de la por,

les llàgrimes sonores i arteres i abundants,
les armes de llur guerra civil contra els gegants.


                                     Pere Quart
                                                

divendres, 25 de novembre del 2016

"CANÇO DEL BOSC" de A. Ràfols-Casamada

Artista per damunt de tot Ràfols Casamada crea un espai estètic molt personal on la pintura i la poesia es complementen.







Una pinya cau
els pinyons s'escampen


    teixeixes el cant
dessota el cel blau


   ha aixecat el vol
decidit la garsa


   entre els branquillons
es pentina el sol


      
           A. Ràfols-Casamada






Pintura: Ràfols-Casamada

dimarts, 22 de novembre del 2016

" UNA HORA COM AQUESTA " de Felícia Fuster

Els poemes de Felícia Fuster no són poemes fàcils, tenen una densitat, una intensitat que ens obliga a rellegir-los. I agraden, perquè diu moltes coses i les diu ben dites. 








Qui sap si també haureu viscut
una hora
com aquesta. De sobte, em pesa el cor.
Desordenat, a dintre meu no trobo
ja res d’altre.
El cel llunyà es fa dens i densa
la distància, el cop
del salt entre un bon dia i un adéu. 

Em sento fil tibant on tothom penja
plorant o bé rient
la roba que no porta. Mal lligada
m’estic. Em desdic de tothom,
de mi, de tots els vents
que m’empenyen les guerres, la incertesa. 

No sé oblidar el combat, ni els avions
que una agulla de cap pot desinflar,
fer caure; els murs fets de paper,
les espitlleres
del viure parcel·lat. M’escapo.
Esborro amb l’aigua dels meus ulls
el tall dels passos.

Després, cantant amb els àngels
del més enllà trobat, em sento fonda
d’espai no desistit. I escuma.
I sencera m’aboco. He conegut
l’absoluta mesura de la mort.
O gairebé. 
               Qui sap.

                          Felícia Fuster


Imatge:   Pintura Felícia Fuster

divendres, 18 de novembre del 2016

"VAIXELL QUE DORMS EN EL PORT" de Tomàs Garcés

Aquest bonic poema de Tomás Garcés serà el primer que lleguiren a la "Ruta dels Poetes" que farem dissabte. Veniu si podeu, ho passarem bé.
Aquí el podeu sentir musicat Enric de Lavern.






Vaixell que dorms en el port,
embolicat de tenebra!
Has desat els gallarets
i son plegades les veles.
Només crema un llantió
dalt de tot de l'arbre mestre.

Si el mariner et guarda el són
la lluna també te'l vetlla.
Silenci de l'alta nit!
l'aigua del port és quieta
i tèbia com un coixí.
El cel és pàl·lid i tendre
com si fos humitejat
de rosada marinera.

La nau s'adorm poc a poc
sota els ulls del sentinella.
Si fa una mica de vent
ja vacil·len les estrelles.
El tràngol gronxa les naus
i a punta d'alba llangueixen
la lluïssor dels estels,
la remor de la taverna.

El vaixell s'ha deixondit
i obre totes les lluernes.
Trèmula dolçor del maig,
joia de la brisa fresca!
El mar sembla fet pel goig
dels gallerets i les veles.
Mariners cal feinejar,
que es fa de jorn i clareja.

La mar, més enllà del port,
s'ha desfet la cabellera.

                Tomàs Garcés




Imatge: Fotografia de Xavier Pujol, de Fita

dilluns, 14 de novembre del 2016

Sobre ABCdari poètic







Que la Sílvia Romero i Olea escriu bé ja ho sabia. Ho vaig poder comprovar quan vaig llegir la seva novel·la “El plagi”, que em va tenir enganxada des de les primeres pàgines. El que no sabia és que també escrivia poesia. Ho he descobert quan em va arribar a les mans el seu excel·lent “ABCdari poètic”.
El poemari està estructurat com un abecedari, vint-i- sis poemes, de la A a la Z, que no tenen una temàtica unitària, sinó que aborda diverses facetes de la vida.  Com diu a la solapa del llibre “La vida, feta paraules”.
L’he llegit d’una tirada i l’he rellegit amb deteniment després, perquè no és una poesia fàcil i, quan t’endinses en el seus poemes, t’obliguen a aprofundir en un món diferent, que pot colpir o desassossegar, però que per damunt de tot és ric i intens.
Trobem en les primeres pàgines una estranya sirena que ens ajuda a cercar el paradís; més tard una passarel·la, un camí perillós que fa vertigen travessar i també mons que es clouen sense vencedors o perdedors. Imatges oníriques, originals. Tot això enmig de metàfores brillants, que sorprenen i d’un llenguatge ric i poètic. No puc estar més d’acord amb ella quan afirma:  Crec en la veritat de la paraula...
També hi  trobo poemes que m’agradaria haver-los escrit jo: Quan et vull abraçar... I segueixo rellegint el llibre, perquè sé que un poema té més d’una lectura i aquests, introspectius i profunds,  demanen temps per assaborir-los.


L’ABCdari poètic ha estat guardonat amb el premi Francesc Badenes Dalmau d’enguany. Us convido a llegir-lo, penso que us agradarà.

                                                                                                        Glòria

divendres, 11 de novembre del 2016

"AQUESTA REMOR QUE SE SENT" de Miquel Martí i Pol.

Avui, aniversari de la mort de Martí i Pol el recordem amb un poema que no deixa indiferent. Un poema bell i colpidor, que aquí canta Ramon Muntaner.




Aquesta remor que se sent no és de pluja.
Ja fa molt de temps que no plou.
S'han eixugat les fonts i la pols s'acumula
pels carrers i les cases.


Aquesta remor que se sent no és de vent.
Han prohibit el vent perquè no s'alci
la pols que hi ha pertot
i l'aire no esdevingui, diuen, irrespirable.


Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules perquè
no posin en perill
la fràgil immobilitat de l'aire.


Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar
i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe.


I, tan mateix, la remor persisteix.

                                    Miquel Martí i Pol
                                                          "Vint-i-set poemes en tres temps"




 Imatge: Fotografia d'una tempesta de pols

dissabte, 5 de novembre del 2016

"LA GRAN CURSA DE LA MAR" de Josep Palau i Fabre

Un poema realment bonic el d'avui, aquí el podem sentir en la veu del poeta.



La gran cursa del mar sempre distinta
(jo he navegat la Grècia catalana),
m’atrau per les sirenes impossibles
i pels dofins lluents -fulgors d’espases-
i els blaus, sempre més blaus, de les llunyàries.

 Ara navego en mi mateix una aigua
més nua i transparent, més impalpable.
Una aigua com un aire. Matinada
del cor, en pau, sense vaixell ni onada;
sense dofins ni rems, corda ni escàlem;
una aigua només aigua i aigua i aigua.
                           
                                                       J. Palau i Fabre
                                        "Poemes de l’Alquimista" 


Pintura: Mamen Sánchez

dimarts, 1 de novembre del 2016

"ES VA MORIR A LA PRIMERA" de V. Andres Estellés

Avui, dia de difunts un poema que parla de la mort amb humor, amb un somriure sorneguer del gran poeta de Burjassot.





Es va morir a la primera, i tots
deien si hauria mort altres vegades,
de tan rebé com va morir, com si
ho tingués assajat, cara l’espill,
com els actors i com els oradors
que verifiquen o constaten certes
actituds. Va morir a la primera,
i ho féu sense faltar-li cap detall,
amb tota dignitat iconogràfica.
Interrogada sobre antecedents,
l’esposa no pogué adduir-ne massa,
com no fos aquell dia, ja llunyà,
que en culminar un coit tingué un pantaix
i tardà en recobrar-se tres quarts d’hora.

                                                          V. Andrés Estellés 




Pintura: Angeles Pelaez