dissabte, 29 d’octubre de 2016

"PENA BIENHALLADA" de Miguel Hernández

Recordem a Miguel Hernández, que va néixer un 30 d'octubre d'1910, amb un original poema on la majoria de les paraules són compostes.




    Ojinegra la oliva en tu mirada,
    boquitierna la tórtola en tu risa,
    en tu amor pechiabierta la granada,
    barbioscura en tu frente nieve y brisa.

    Rostriazul el clavel sobre tu vena,
    malherido el jazmín desde tu planta,
    cejijunta en tu cara la azucena,
    dulciamarga la voz en tu garganta.

    Boquitierna, ojinegra, pechiabierta,
    rostriazul, barbioscura, malherida,
    cejijunta te quiero y dulciamarga.

    Semiciego por ti llego a tu puerta,
    boquiabierta la llaga de mi vida,
    y agriendulzo la pena que la embarga. 
     
                              Miguel Hernández


    Pintura: Julio Romero de Torres

dimarts, 25 d’octubre de 2016

"TINDRIEM UNA CASA" de Jordi Pere Cerdà

Avui un poema de Jordi Pere Cerdà,  el  poeta de Sallagosa , que va lluitar per la normalització del català en una Cerdanya afrancesada.






Arbre nascut de l'erm.
Una llosa penjada
en una ala del vent.
Una pared de pisa
per abrigar l'hivern.
Un test on floririen 
violes pel mal temps.
Per porta, aquell somriure
que t'estrellen les dents.

De lluny em cridaries 
amb un cridar content
Desfaria ma pena
aquell riure que tens,
aquella espatlla blanca
coixí dels pensaments.
El teu braç lligaria
tristesa i goig ensems.

              Jordi Pere Cerdà 

dilluns, 17 d’octubre de 2016

"CAMBRA" de Carme Guasch

Una cambra on l'amor ho omple tot, ho transforma tot. Carme Guasch ens obre el seu cor.







París era una cambra.
L’amor era una cambra
amb papallones grogues
damunt les parets pàl·lides.
París era una pluja
encobridora i lassa,
omplint d’estels fugaços
la nit desenllunada.
L’amor era una pluja
de mots que ens inventàvem
i càlides tendreses
sobre la pell extàtica.
París era el vell somni
esgarrapat a l’alba,
amb mans com papallones
inhàbils, que s’assajaven
agosarats trajectes
sobre la sang en flames.
La nit era una cambra
minúscula, perduda,
enorme, desbordada,
insomne, tremolosa,
silent, extenuada.
El món era una cambra.
El món érem nosaltres
              Carme Guasch
                      "Interiors"

dijous, 13 d’octubre de 2016

"PROCLAMA" de M. Martí i Pol

 Avui un poema de Martí i Pol, ens recorda coses que ja sabem, però és convenient no oblidar.






Sapigueu gent , que els anys no passen
debades per ningú i que a desgrat
de paraules, invents i meravelles,
els que llauren encara són els bous
i el solc és el solc,
i el jou és jou, encara.
Sapigueu que cap crònica,
almenys fins a l’estat present, no parla
de cap bouer que hagi deixat
voluntàriament les xurriaques.
Sapigueu , finalment, que l’aigua de la pluja
sempre ha caigut de dalt a baix
I que mullar-se no és cap privilegi.
I ara creixeu, multipliqueu-vos
               foragiteu els vils
                      i ompliu la terra. 


                            M. Martí i Pol
                                          

diumenge, 9 d’octubre de 2016

"LA BALADA DEL BES" de Joan Maragall

El 10 d'octubre és la data del naixement de Joan Maragall. El recordem amb un poema/rondalla que ens parla de l'amor de una donzella per un trobador.  Aquí la podem sentir cantada per Dolors Esquerda.





Al temps de les rondalles,
al temps dels trobadors,
hi havia una donzella
d'ull blau i cabell ros.
Son pare la tenia
servada tant i tant,
que encara no sabia
lo que era amor d'amant.
Un trobador una volta
s'hi acosta gentilment,
li dóna un bes als llavis
i fuig d'allí rabent.
Igual que una au ferida
la dolça allí ha restat,
la vista tota oberta
i el pit tot agitat.
Rodant pel món, un dia
tornava el trobador,
i encara la donzella
patia el mal d'amor:
"El bes aquell que em dàreu
encara em fa penar;
pro diu que al món tot passa,
potser ja em passarà".
Bo i fent-li cortesia
el trobador respon:
"Això és engany, donzella,
no passa tot al món.
Se desfaran els llavis
que us feren tant de mal
pro el bes que ells us donaven,
el bes, és immortal.
Ens desfarem nosaltres,
vindrà l'oblit, pro el bes
ni vós ni jo, donzella,
l'oblidarem mai més".
El mal se li augmentava
quan el vegé partir,
i en va arribar molt mala,
però no en va morir.

            Joan Maragall



Pintura: Blair Leigthon Edmund 

dimecres, 5 d’octubre de 2016

"LA VIDA PERDURABLE" de Gabriel Ferrater

Avui compartim un poema de Ferrater, sempre nostàlgic amb el temps perdut. Ell feia col·lecció de dies fins que va decidir que ja en tenia suficients.



El vespre no diu res d’avui. Ja som
més aviat demà. Fa fred, com si
totes les coses fossin groc llimona.
Com qui va pel carrer, i porta un paquet,
i ja no té cap traça de memòria
que pugui obrir-li el record d’una vida
no aclaparada pel pes del paquet,
així les meves mans, mortes de tant
d’aguantar temps fet present abans d’hora,
no se m’aixequen per fer adéu. No hi ha
passat. Sí, també faig col·lecció
de dies, però els tinc tots repetits.
          
                            Gabriel Ferrater