divendres, 26 de febrer de 2016

"RETRATO" de Antonio Machado

Com teníem previst, avui recordem a Antonio Machado, que morí a Colliure un 22 de febrer. Un poema que és una autobiografia i un exponent del gran poeta vam perdre.
Serrat el canta amb molt de sentiment





Mi infancia son recuerdos de un patio de Sevilla,
y un huerto claro donde madura el limonero;
mi juventud, veinte años en tierras de Castilla;
mi historia, algunos casos que recordar no quiero. 

Ni un seductor Mañara, ni un Bradomín he sido
—ya conocéis mi torpe aliño indumentario—,
más recibí la flecha que me asignó Cupido,
y amé cuanto ellas puedan tener de hospitalario. 

Hay en mis venas gotas de sangre jacobina,
pero mi verso brota de manantial sereno;
y, más que un hombre al uso que sabe su doctrina,
soy, en el buen sentido de la palabra, bueno. 

Adoro la hermosura, y en la moderna estética
corté las viejas rosas del huerto de Ronsard;
mas no amo los afeites de la actual cosmética,
ni soy un ave de esas del nuevo gay-trinar. 

Desdeño las romanzas de los tenores huecos
y el coro de los grillos que cantan a la luna.
A distinguir me paro las voces de los ecos,
y escucho solamente, entre las voces, una. 

¿Soy clásico o romántico? No sé. Dejar quisiera
mi verso, como deja el capitán su espada:
famosa por la mano viril que la blandiera,
no por el docto oficio del forjador preciada. 

Converso con el hombre que siempre va conmigo
—quien habla solo espera hablar a Dios un día—;
mi soliloquio es plática con ese buen amigo
que me enseñó el secreto de la filantropía. 

Y al cabo, nada os debo; debéisme cuanto he escrito.
A mi trabajo acudo, con mi dinero pago
el traje que me cubre y la mansión que habito,
el pan que me alimenta y el lecho en donde yago. 

Y cuando llegue el día del último vïaje,
y esté al partir la nave que nunca ha de tornar,
me encontraréis a bordo ligero de equipaje,
casi desnudo, como los hijos de la mar.

                              Antonio Machado 



Pintura: Santiago Rusiñol

dilluns, 22 de febrer de 2016

"L'ULL DE L'AGULLA" de Salvador Espriu

Avui, aniversari de la mort d'Espriu el recordem amb un poema de "Setmana Santa". 
Tal dia com avui va morir un altre important poeta,  Antonio Machado. El proper dia li retrem homenatge a ell.






L’ull de l’agulla, bon amic
del gras camell, deixa que hi passi
a tort i a dret, sense fatic,
car no permet que s'escarrassi.

Com que ja ve de molt antic
l’anul·lament bo de l’obstacle,
no cal trobar-lo gens inic*
ni perdre temps en l’espectacle.

Melic de l’arbre, no xemic**:
aparta’t sempre del conflicte
de revoltar-te contra el ric,
per ser delicte i ell invicte.

Prou llargament ho ha provat
en fer-se l’amo del forat.
i et dic que val només el truc
per el camell, no per el ruc.

                                                         Salvador Espriu


* malvat  **defecte de filatura

 Imatge: miniatura de Nikolai Aldunin

divendres, 19 de febrer de 2016

" LA PARAULA " de Blai Bonet

Important, imprescindible és la paraula. I, com diu el poeta balear, per damunt de tot bella.




Basta dir una paraula:
“pinotell”* o “baladre”,
i el món sona més clar
que en claredats de rama.
Quina claror rentada
té el món a dins la boca!

Quina tremolor antiga
oir “ginjoler”, i sentir
la lluminosa distància
entre el color d’una branca
i el seu nom que en mi sona!

La paraula és el món
que surt ungit de la fonda
aurora constant de Déu
dins nosaltres, amants pal.lids.

I som canyes humanes
que sona Déu, sonant-les,
quan parlam. Canyes fràgils,
però plenes de música.
                                                       
                                                              Blai Bonet


* pi petit
 Pintura: Rafael Campanario

dimecres, 17 de febrer de 2016

"MORTS, LLUNY" de Clementina Arderiu

Avui es el 40è aniversari de la mort de Clementina Arderiu, poeta exquisida i esposa enamorada de Carles Riba. La recordem amb un dels seus poemes.




Callada estimo la vida.
Deixeu-me sola, callada;
i aniré amb el pensament
on no em torbin les rialles.

D'aquestes estibes mudes
seré la dolça companya,
que demà no tindran sol
ni l'aigua que els alegrava.

Mai més en la galta humida
l'amor sobtarà una flama;
per llurs somnis de colors
la nit s'ha fet massa llarga.

Joventut, barca afonada
amb totes les veles altes!

                                                                   C. Arderiu 


Pintura: E. Hopper

dissabte, 13 de febrer de 2016

"QUIN MAL HI HA?" de Apel·les Mestres

Un poema de Apel·les Mestres, candorós amb un puntet de picardia. Un poema que fa somriure i que una joveníssima Núria Feliu va cantar  amb força encert.




Al passar per l'horta collia una rosa,
era una poncella desclosa a la nit;
me'n he anat a missa sens ni recordar-me
que dugués la rosa damunt del meu pit.
Quin mal hi ha?
Una rosa no és més que una rosa!
Quin mal hi ha?
Una rosa bé es pot rumbejar!

 L'he trobat a ell a l'eixir de l'església,
m'ha donat el bon dia, jo l'hi he tornat.
"Quina rosa portes més fresca i gemada!
Si me la donessis em fóra ben grat!"
Quin mal hi ha?
Una rosa bé es pot demanar!

Com a l'hort de casa de roses no en falten,
jo li só donada sens fer-me pregar;
i ara les veïnes no sé què murmuren,
ni perquè somriuen al veure'm passar.
Quin mal hi ha?
Una rosa que un jove ens demana...
Quin mal hi ha?
Jo no entenc perquè li hem de negar!

                                  Apel·les Mestres



Pintura: Robert Reid

dimarts, 9 de febrer de 2016

"FIDELIAT" de Josep Carner

Avui és l'aniversari del naixement de Josep Carner, recordem al príncep dels poetes catalans amb una poesia on rememora amb nostàlgia el poble on va viure.





M'hagués llevat l'esguard una espasa roenta
jo reconeixeria encara, poble meu,
tes cases, per l'olor de l'encens la de Déu
i la del moliner per una olor de menta,
i per l'olor del pa sabria quina és
casa de cada un dels tres flequers,
i tot flairant l'espígol que es torç damunt la brasa:
- És a can Po - diria -, de vint anys ha malalt -,
l'olor del socarrim trairia la casa
del manescal.
 
Si un filtre m'hagués pres la meva recordança,
vingut ací que fos, esgarriat, de nit,
cada carrer m'hi faria el seu crit:
- jo só la plaça vella on tot el poble dansa,
- jo só la de les botxes, tan plena de brogit,
- jo só la cantonada
on, roja del ponent, vingué l'enamorada,
- jo el carrer del safareig, - jo el carrer del mercat,
- jo aquell de la taverna, tan negre i malgirbat,
- jo só el camí reial, de tanta de requesta:
eres petit, petit, ton pare cada festa,
ficant-te en una sàrria de l'ase, amb cor suau,
cap a la vinya et duia per giravolts de pau. 
 
Si la malaventura m'hagués llevat el seny
a les ciutats lluentes de gran traïdoria,
em voltaries l'ànima, sense esclafit ni reny,
i ta dolcesa m'acompassaria.
Es sentirien veus de noies en el pont;
la merla cantaria ran de la pau nocturna.
Cauria de mos ulls l'anguniada espurna
i el remoreig de fulles em tornaria el son. 
 
Enfront de cada terme, enfront de cada espona
jo sentiria un tel d'oblit que m'abandona;
a cada mata, a cada roc del meu camí
tu ressuscitaries una esma antiga en mi.
I prop del rierol que llisca entre falgueres,
veient-te per les comes, guarnit de prada i blat,
m'aixecaria, nu de les meves quimeres,
i somriuria del meu dany passat. 
  
                                   Josep Carner 



 Pintura Manuel Anoro

dissabte, 6 de febrer de 2016

"ELS AMETLLERS" de Joan Maragall

Joan Maragall, sempre amant de la Natura observa i pren nota en els seus "Fulls de dietari" dels esforços dels ametllers, florint en ple hivern, delerosos d'oferir la seva alba bellesa. 




        6 de febrer:
Avui semblaven valents
i semblava que cantaven
afrontant a tots els vents
i a les neus que els vents portaven.
Sota les neus imminents
cantaven de l'alegria
d'haver florit innocents
abans de l'hora i del dia:
des del fons dels jorns vinents,
plorant, la Primavera els beneïa.


                                                                                         Joan Maragall
                                                      
                                                                                 


Pintura: Margarita Forteza

dimecres, 3 de febrer de 2016

"EL POETA" de Josep Maria López Picó

L'altre dia compartíem un poema que Foix va dedica a Josep Maria López Picó. Avui és aquest poeta el que pren la paraula.




Si feia, com l'infant, llevant de taula,
i a Déu captava una mercè divina,
Ell em donava la paraula
perquè jo en fes dins l'oci una joguina.

Jo, com l'infant, abans que recomenci
l'esplai del joc, vull heure'n el secret:
mou les paraules el silenci,
i es trenca quan sabem com era fet.
  
                   J.M.López Picó
                 "El retorn"