divendres, 30 de gener de 2015

"NO HI HA COM JO" de Maria Oleart

De la poesia de Maria Oleart diu Salvador Espriu: "La seva poesia, senzilla i elegant, dringa a cosa autèntica i revela una fina i molt distingida sensibilitat".


 



Per empassar-me,
lleugera,
mots dissonants,
no hi ha com jo.
El mal d'estómac
em pot venir
d'un clar de lluna
massa vehement.


                 Per fer l'amor,
                 sempre a ple sol,
                 sense coixí i
                 amb verda rel,
                 no hi ha com jo:
                 Dues esquenes
                 s'aguanten bé,
                 una als rajols...


                       Si l'hora lenta
                       marxa inclinada
                       d'un massa pes
                       d'enyorament,
                       la ruixo amb aigua.
                       Passa ben fresca
                       -no hi ha com jo-
                       i ben lenta igual. 



                                              Maria Oleart
                                     M'empasso pols quan beso la terra. 



Pintura: A. Zavarin

dimecres, 28 de gener de 2015

"NO PAS L'ATZAR" de JV.Foix

Recordem a Foix en la data del seu naixement amb un abrandat sonet que dedica a la seva terra.




No pas l'atzar ni tampoc la impostura
han fet del meu país la dolça terra
on visc i on pens morir. Ni el fust ni el ferre
no fan captiu a qui es don l'aventura.


Clos segellat, oh perfecta estructura
de la mar a Ponent, i a l'alta serra
-forests dels Pirineus-, on ma gent erra!:
a Ella els cors en la justa futura.


Sol de beutats: la Mar és el teu signe
i els teus magnes cabdills la feren dea;
pagà tribut i un temps fores insigne.


Oh vigorosa estirp! Esclava indigna
que cobeges viltats: Sagna, i signa
el teu rescat, i el retorn a la Idea!


                                  JV. Foix




Imatge: poema visual de JV.Foix

dilluns, 26 de gener de 2015

"PASSA EL SOL" de Joan Maragall


Maragall troba poesia en tota la Natura. Veu passar l'hivern, però, vitalista com sempre, ja albira en cada arbre l'anunci d'una nova primavera.







Passa el sol per davant de ma  finestra…
El sol, com un aucell que se’n va a jóc,
passa volant pels arbres cada dia.
Els ametllers s’han coronat de neu
I les mimoses d’or… Quina alegria!
Darrera la negror d’aquells xiprers
sospireja el ponent i mor el dia.

                       Joan Maragall



Pintura: A. Zavarin

divendres, 23 de gener de 2015

" VOLIA " de Felicia Fuster

Felícia Fuster  escriptora, pintora i traductora va arribar tard a la poesia, però és considerada una de les autores més singulars de la literatura catalana. 




Volia
escriure’t cartes de camins
per un correu de fugues,
parlar-te amb la remor de l’oliver
sobre el front de la tarda,
mai més amb el vertigen
dels mots abandonats com ponts que cauen,
però no puc;
se m’han trencat
com una branca que s’asseca, els dits.


Si véns,
potser m’arribaràs d’aquí mil anys;
tot descomptant els trens, tremolo encara.
El fred dels calendaris em fa por.
Porto ja la nuesa dels qui moren,
i cor endins
va rovellant-se l'espera.


Abocada al damunt del jardí buit
d’una pàgina inútil, amb les restes
de mi, que quasi ja no sóc,
no puc. Volia dir-te un mot que no diré
un mot que ressonés per les mil cordes
de tots els ulls que et tanquen. 


                            Felícia Fuster 


Pintura: Felícia Fuster

dimecres, 21 de gener de 2015

"SOTA EL MEU LLAVI EL SEU" de J. Salvat-Papasseit

Avui un poema d'amor de Salvat-Papasseit, inconfusible.




sota el meu llavi el seu, com el foc i la brasa
la seda dels seus rulls com el pecat més dolç
—i l'espatlla ben nua

ben blanca
l'ombra corba
 incitant
 de l'esguard:

encara un altre bes
 un altre
 un altre

—quin perfum de magnòlia el seu pit odorant!


                                      J. Salvat-Papasseit 
                                                                    "La rosa al llavis"

dilluns, 19 de gener de 2015

" DANSA " de Josep Sebastià Pons

El poeta observa les donzelles dansant, cada una té gràcia especial. I així ho explica en el seu deliciós poema.






M'agrada seguir el mirar
de les minyones que dansen.
L'una té el mirar de perla,
i l'altra el té d'enyorança.
L'una dansa amb el desig
i l'altra amb son esperança.
L'una apreta sos llençols,
l'altra els deixa amb alegrança:
aquesta el pas del matí
aquella el pas de la tarda. 


             Josep Sebastià Pons 


Pintura:  M. Lenz

divendres, 16 de gener de 2015

"A CADA AMIC " de M.Àngels Anglada

La poeta nascuda a Vic va passar gran part  de la seva vida a l'Empordà, i és una de les grans, sovint massa poc recordada. Ella dona una consigna a qui estimem els mots i la terra. I que no defallim, afegeix.






A cada amic, cisellador d'imatges
i caçador de mots, voldria dir-li:
—fes-te llavis pel crit d'aquesta terra.
D'un a un els seus sons ara m'arriben
com alts fills de la nit, diamants de l'insomni:
fidelitat us serà demanada
i un cant rebel a tota defallença,
car no hi ha sal per guardar les paraules 

sinó els llavis dels fills i els vostres versos.


                           Maria Àngels Anglada 
                                       "Díptic" 


Pintura: Joaquim Mir 

dimecres, 14 de gener de 2015

" AULA " de Blai Bonet

Diversos són els poetes que han posat els ulls en una escola per fer un poema, Avui la mirada del poeta de Santanyí.




Els nins, aucells dins la gàbia
del col.legi, esfullen pàgines.


Cel per les ungles. De fred
la lliçó els torna blava.
L'hivern, tonsurat, els mira
darrera els vidres... i passa.



La ribera de paper
del mar immòbil d'un atlas:
balcó on els nins contemplen
la pau rara de les ales.
 
  
Els vidres -mullats- copien
l'elegia de les aules.


                      Blai Bonet


dilluns, 12 de gener de 2015

"MUERTE EN EL OLVIDO" de Ángel González

Avui 12 de gener, és l'aniversari de la mort de Ángel González, poeta proper i sensible a qui recordem.



Yo sé que existo
porque tú me imaginas.
Soy alto porque tú me crees
alto, y limpio porque tú me miras
con buenos ojos,
con mirada limpia.


Tu pensamiento me hace
inteligente, y en tu sencilla
ternura, yo soy también sencillo
y bondadoso.


                     Pero si tú me olvidas
quedaré muerto sin que nadie
lo sepa. Verán viva
mi carne, pero será otro hombre
-oscuro, torpe, malo- el que la habita... 

                          Ángel González 


 

divendres, 9 de gener de 2015

"TENYEIX DE BLAU EL TEMPS…" de Montserrat Abelló

Recordem avui a la gran poeta que verem perdre fa quatre mesos: Montserrat Abelló.



Tenyeix de blau el temps:
transfigura el somni,
transgredeix els mots.

Fes que els seus colors esclatin
al raig de la font. 


Que l'aigua humitegi els ulls.

Que la seva frescor gelada
temperi el foc d'aquestes mans
que cremen.


Fes teu aquest desig.
I endinsa't al cor
de les paraules. 


                 M. Abelló
                "Foc a les mans"

   

dimecres, 7 de gener de 2015

"EL REIS" de Joan Maragall

Avui és Maragall qui ens parla dels Reis i de com omplen d'il·lusions el cor dels infants.



Aquesta nit han passat
i han posat la mà als balcons...
Els somnis dels infantons
han granat.

Cap a Orient se'n van tornant
a llur reialme confús,
a regnar-hi tot pensant
en Jesús.

Heu sentit avui el cor
matinejador dels nens?
Heu sentit el rastre d'or,
mirra, encens?

                       Joan Maragall


dilluns, 5 de gener de 2015

"EL CAMELLO COJITO" de Gloria Fuertes

S'acosten els tres Reis, però no els hi falten entrebancs i complicacions pel camí. Un poema força infantil, però graciós i tendre, molt del estil de la poeta. 







El camello se pinchó
con un cardo en el camino
y el mecánico Melchor
le dio vino.

Baltasar fue a repostar
más allá del quinto pino....
e intranquilo el gran Melchor
consultaba su "Longinos".

-¡No llegamos,
no llegamos
y el Santo Parto ha venido!
 -son las doce y tres minutos
y tres reyes se han perdido-.

El camello cojeando
más medio muerto que vivo
va espeluchando su felpa
entre los troncos de olivos.

Acercándose a Gaspar,
Melchor le dijo al oído:
-Vaya birria de camello
que en Oriente te han vendido.

A la entrada de Belén
al camello le dio hipo.
¡Ay, qué tristeza tan grande
con su belfo y en su hipo!

Se iba cayendo la mirra
a lo largo del camino,
Baltasar lleva los cofres,
Melchor empujaba al bicho.

Y a las tantas ya del alba
-ya cantaban pajarillos-
los tres reyes se quedaron
boquiabiertos e indecisos,
oyendo hablar como a un Hombre
a un Niño recién nacido.

-No quiero oro ni incienso
ni esos tesoros tan fríos,
quiero al camello, le quiero.
Le quiero, repitió el Niño.

A pie vuelven los tres reyes
Cabizbajos y afligidos.
Mientras el camello echado
Le hace cosquillas al Niño.

                  Gloria Fuertes