" L'AMOR " de Joan Teixidor

Un poema del escriptor olotí, un poema en el que ens parla de l'amor.

Trucaré a la finestra, sóc un vell trobador.

Et contaré la llum que hi ha a la cala.

El matí s’ha aixecat i el cor estava a punt. 

Els camins són brodats com un vestit de núvia,

els arbres m’abraçaven i em feien de cobert,

la font cantava sempre en el seu sot ombrívol. 

Necessito els teus braços per a arribar al cel.

El cap i el cor i el sexe són la mateixa cosa,

el cap i el cor i el sexe em portaven a Déu. 

                                        Joan Teixidor 


Pintura: Omar Ortiz

"MAMÍFEROS" de Jesus Lizano

Dimarts va morir Jesús Lizano, una setmana després del homenatge que li van oferir als seus companys a la Setmana de la Poesia. Lizano, filòsof i poeta era tot un personatge. El recordem amb uns dels seus poemes més populars, i que ell recitava amb molta gràcia.

Yo veo mamíferos.
Mamíferos con nombres extrañísimos.
Han olvidado que son mamíferos
y se creen obispos, fontaneros,
lecheros, diputados. ¿Diputados?
Yo veo mamíferos.
Policías, médicos, conserjes,
profesores, sastres, cantoautores.
¿Cantoautores?
Yo veo mamíferos…
Alcaldes, camareros, oficinistas, aparejadores
¡Aparejadores!
¡Cómo puede creerse aparejador un mamífero!
Miembros, sí, miembros, se creen miembros
del comité central, del colegio oficial de médicos…
Académicos, reyes, coroneles.
Yo veo mamíferos.
Actrices, putas, asistentas, secretarias,
directoras, lesbianas, puericultoras…
La verdad, yo veo mamíferos.
Nadie ve mamíferos,
nadie, al parecer, recuerda que es mamífero.
¿Seré yo el último mamífero?
Demócratas, comunistas, ajedrecistas,
periodistas, soldados, campesinos.
Yo veo mamíferos.
Marqueses, ejecutivos, socios,
italianos, ingleses, catalanes.
¿Catalanes?
Yo veo mamíferos.
Cristianos, musulmanes, coptos,
inspectores, técnicos, benedictinos,
empresarios, cajeros, cosmonautas…
Yo veo mamíferos.

                      Jesús Lizano 

"EIXARM de les BONES COSTUMS" de S. Serrallonga

Petits plaers que fan el dia més agradós, moments de esbarjo o de recolliment que donen sentit a la vida. Aquests són els escollits pel poeta de Torelló.

I que és bo d’anar sol i desvagat
pel pla de la rocada
i tot de cop engegar un roc
d’una puntada
i mesurar-ne el pes pel mal del peu i pel xiulet de l’aire.

I que és bo d’ajaçar-se en rec eixut,
respirar-ne el fanal i calcular l’alçària
del firmament pel joc harmoniós
que fan els branquillons d’una brancada.

Que és bo d’ estar-se empoltronat 

amb un Trotski o un Espriu arran de cara
fruint del bram del foc esborneiat  
o de l’aigua mortal entenebrada. 

                   Segimon Serrallonga

Pintura: J. Singer Sargent

" LA PARELLA " de Maria Beneyto

La decisió personal de Maria Beneyto, castellanoparlant (família, escola i formació en castellà), va ser posar en pràctica una producció literària  en català, després d'un esforç d'aprenentatge i de formació autodidacta . La escriptora valenciana va aconseguir una veu poètica amb molta força i compromís.  

Ells han perdut de vista el món al banc.
No coneixen a ningú.
Són tots dos la sang cega, el miracle
que es repeteix: mans en la foscor lliurades
 la delícia. Bes a la claror feixuga
de l'acaronament suau, suau...

Jo aguaite.
Amb la innocència d'un cadell,
els mire
sense entendre tendror, luxúria
o encantament feréstec,
des de l'oblit.
I l'home jove que no entén
que no estic entenen-los, crida:
¿Que hi ha?

Reste perplexa
a terres de ningú.
Desconeguda.
Però he begut un glop
de besllum al record,
i endinsada en mi, vaig
de l'amnesia al somni,
on l'abraçada teva
em deia que era dona.
I que vivia.

             Maria Beneyto
         "Elegies de pedra trencadissa"


Pintura:

"CORREN LES NOSTRES ÀNIMES" de Màrius Torres

Aquest poema fou escrit per Màrius Torres al 1937, moment en què ja portava un temps ingressat en el sanatori  i havia tingut l’oportunitat de conèixer a Mercè Figueras, la qual es converteix en la dona inspiradora de Cançons a Mahalta.

Lluís LLach l'ha musicat.

                                              I        

                                

Corren les nostres ànimes com dos rius paral.lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.
 
No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar -la nostra pàtria antiga-.

                                    Màrius Torres
                                             "Cançons a Mahalta" 


Pintura: C. Moros

" VELLA MEMORIA DELS BOSCOS " de J. Palau i Fabre

Un poema del tercer llibre de l'autor, "Imitació a Rosselló Pòrcel", publicat el 1945, que Palau i Fabre dedica al admirat poeta mallorquí prematurament desaparegut.

Més obscurs cada dia
els boscos o l’infern
em cremen la memòria
i em fan el viure espès.

Els arbres o les flames
-negre verd o vermell-
amaguen tramuntanes
de somnis que no veig.

Les crestes irisades
i els dits de les arrels
no arriben a tocar-me:
jo sóc un arbre etern!

           J. Palau i Fabre
                     "Imitació a Roselló-Pòrcel "


Pintura. P. Mondrian

" TOT L'ENYOR DE DEMÀ" de J.Salvat Papasseit

Avui és l'aniversari del naixement del poeta i el recordem amb un dels seus poemes més coneguts.  Malgrat saber-se tan greument malalt la seva mirada vers al món és resignada i tranquil·la.

Aquí Ovidi Montllor el recita magistralment, acompanyat per Toti Soler.

Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
-Demà m'aixecaré potser,
i heus aquí el que m'espera:
Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una rialla fresca.
I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrent.
I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.
I també l'aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d'un terrat.
I les dones del barri
matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d'un altre cireres vermelles.
I després l'adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta.
I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirà a l'escola.
I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.
I el vi que de tants dies no he begut.
I el pa,
posat a taula.
I l'escudella rossa,
fumejant.
I vosaltres
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.
Tot això bé m'espera
si m'aixeco
demà.
Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m'espera:
-Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort. 

               J.Salvat Papasseit
          "L'irradiador del port i les gavines"



Pintura: Guerra Calle

" LA LLUNA EN LA MAR" de Carles Salvador

El proper divendres 15, a les 18:30 recitarem poemes de Carles Salvador  al Centre Lleidatà. Ens acompanyarà el net del poeta. Hi esteu convidats. 
Aquest és un dels que llegiré jo.

 En la mar relluu la lluna

tota feta mirallets

sota un blau espès i obscur

on estels fan llagrimeig.

En la mar plana i quieta

d'un quitrà color d'alguer

la lluna feta a bocins,

es torna escata de peix.

La lluna baixa a la mar

per a rentar-se la pell;

agafa nacres i perles

I deixa clapes d'argent

que les sirenes repleguen

per a fer-se collarets.

                     C. Salvador

" L'HORT " de Marià Villangómez

Compartim avui un poema del poeta eivissenc en l'aniversari de la seva mort. Una estampa pagesa, que, de ben segur, actualment no és rés més que un record.

Sol post. El vespre davalla
damunt el camp pla i obert.
L’hort és més tendre i més verd.
Encara el pagès treballa.

El reflex d’un reguerol.
L’infant torna amb la porcella
i l’al.lota amb la vedella
pel pacífic corriol.

La sínia es queixa, cansada,
i al safareig cau el broll
amb un alegre soroll
que emplena l’hora callada.

L’era amb els daurats pallers,
la casa cúbica i blanca,
les dacseres de la tanca
i el racó dels tarongers.

I l’hortolana disposa,
sota el parral, la frescor
de l’aromàtic meló
i la síndria verda i rosa.

             M.Villangómez



  Pintura: J.Heberle                         

" FILL MEU " de Simona Gay

L'autora rossellonesa  plena de tendresa dedica aquest poema al seu fill nounat. Un dolç cant d'amor matern i entrega.

Com t'he rebut meravellada,
tendre present de mos vint anys!
Dins la nit dolça i molt callada.
T'han gronxolat els meus refranys.
Primer bressol, blanques cortines,
eres el fill més bell del món!
I quan tots dos fèiem joguines,
com el goig reia en l'ull profund!
Pel caminet de les floretes
que tant sabies arrapar,
m'han cercat sempre tes manetes...
Pel camí gran voldràs la mà?

                         Simona Gay
                                    "Aigües vives"